Antoni Dalmau

Un titella, ja ho sabeu, és qualsevol objecte o ninot que, degudament manipulat, fa la funció de personatge dramàtic. Però aquesta paraula n’engloba d’altres, de manera que convé que anem a pams.

Diguem, doncs, que titella seria el nom genèric, i que reservaríem el de putxinel·li per al titella de guant, compost generalment per un cap i uns braços enganxats al vestit, dins el qual el titellaire fica la mà per bellugar-lo; i el de marioneta per al titella de fil, accionat des de dalt per una creu d’on penja un fil per dirigir cada moviment. Hi ha també els titelles de tija, manipulats per mitjà d’una o diverses vares (com els puppi armati sicilians i els titelles de Lieja).

El teatre de titelles té una llarga tradició a tot el món —recordeu els bunraku del Japó, per exemple, i altres sòlides tradicions del món oriental, com les ombres xineses— i van tenir l’època de màxima esplendor a la França del segle XVIII. Personatges del teatre universal són el Pulcinella italià, el Punch anglès, el Gignol francès, el Roberto portuguès, el Don Cristóbal espanyol, les Teresetes mallorquines, etc., etc. Però nosaltres ara ens fixarem sobretot en les particularitats catalanes d’aquest gènere teatral.

Comencem per dir que els putxinel·lis catalans tenen unes característiques diferents dels de la resta d’Europa, on el manipulador fica el dit del mig al cap del titella i reserva el xic i el polze per donar moviment a les mans. A Catalunya, és diferent: segons la nostra tradició, el titellaire sosté el cap del titella amb tres dits: el del mig, l’índex i l’anular, i queden lliures els altres dos per a les mans. Així, doncs, el cap del titella tradicional català, tallat en fusta i unit d’una sola peça a unes espatlles i un pit ben sòlids, té tres forats i és més gran que els dels altres titelles europeus. Diguem també que un altre tret comú dels titelles catalans era l’ús per part de l’actor d’una llengüeta encastada en la part posterior del paladar, cosa que permetia d’estrafer i projectar millor la veu.

D’entre els personatges tradicionals, basats en la rondalla popular, cal destacar els dos protagonistes antagònics d’en Titella (Tit, Guinyol), de signe positiu, i el Dimoni o Banyeta, de signe negatiu. Tit és el noi honrat i pagerol, de bona fe, que sempre va abillat amb el vestit tradicional català i que combat el dimoni a garrotades, tot i que també és capaç de fer entremaliadures; el Dimoni, per la seva banda, és un personatge ingenu i desgraciat que sempre porta les de perdre i, que malgrat les seves tremendes aparicions precedit d’una flamarada, acaba inevitablement atonyinat. Altres personatges tradicionals de la nostra comèdia de titelles són en Tòfol —el galant curt de gambals—, la Cristeta —la protagonista femenina— i la Cascàrria —que ja té els cabells blancs i que tant pot fer de mainadera com de sogra…

D’entre els titellaires més reconeguts de la tradició catalana cal esmentar els noms de Federicu de Figueres, Isidre Busquets, Juli Pi, Jaume Anglès, Ezequiel Vigués «Didó» i, ja més ençà, l’anglès H.V. Tozer i els Putxinel·lis Claca, per no esmentar les actuals companyies catalanes, que continuen renovant aquest gènere amb l’ús de tècniques heterogènies que beuen d’una gran diversitat de tradicions. I d’entre els poquíssims autors que han escrit peces per al teatre de titelles, direm els noms de Santiago Rusiñol, Avel·lí Artís, Pere Coromines i Josep M. Benet i Jornet. Recordem, també, La primera història d’Esther (1948), de Salvador Espriu, qualificada per l’autor com una «improvisació per a titelles» a causa del seu caràcter tan grotesc. Finalment, no podem deixar d’esmentar, entre d’altres trobades que tenen lloc en indrets diversos dels Països Catalans, la celebració anual de la Fira de Teatre de Titelles de Lleida.

Antoni Dalmau, Jocs, cançons i tradicions que no hem de perdre (Barcelona: Columna, 2008)