Des de Romania han vingut moltes persones. De l’antiga Europa de l’Est s’han incorporat a les nostres comunitats petites, mitjanes o grans més de cent trenta mil ciutadans nascuts a la terra dels Carpats. Han vingut parlant una llengua germana i, en molts casos, s’han apropiat de ple la nostra amb naturalitat.

Ioan viu al poble amb la seua família des de fa vuit o nou anys. Ara treballarà els bancals estrets que s’empinen coster amunt i que havien quedat pràcticament erms. Està content perquè ve d’una zona rural en què sembrava panís i gira-sol i ara tornarà a produir fruits en una terra molt treballosa però fèrtil. Se sap els noms d’algunes partides del poble, els de les cases i els de la gent que hi viu. Parla la varietat local apresa a còpia de mimetisme i de voluntat de ser d’aquí. L’altre dia ens va regalar un manat d’espàrrecs salvatges, collits dels màrgens del secà. També vam parlar de projectes i en el seu relat va aparèixer la paraula raïls.

Sentir en boca seua aquesta variant de la forma estàndard arrel em va fer prendre plena consciència del que representa aprendre una llengua per transmissió oral, d’oïda, sense passar per cap aula d’aprenentatge per a adults. Potser Ioan descobrirà algun dia que els llibres de text anomenen la ramificació que constitueix l’aparell radical d’una planta d’una manera diferent a la que ell ha après. Potser, quan el seu fill aprendrà lliçons de ciències naturals. I potser se sentirà confós. Ves a saber.

El que segur que no descobrirà mai és que la forma més antiga en català per a anomenar aquesta part de les plantes és justament la que diu ell, encara que a hores d’ara només es diga a les comarques centrals del domini lingüístic. Tampoc no sabrà que pràcticament ningú no sap que la recullen tots els diccionaris. A més, difícilment li explicaran que a l’Atles lingüístic del domini català es detalla l’origen d’aquest mot; des del llatí radix, radīcis, que donà raïu i, per ultracorrecció, raïl. Ni tampoc que, a partir de transformacions diverses d’aquesta forma primigènia, hem anat a parar a la variant preferida arrel.

Paradoxalment, mentre les raïls tenen vetada l’entrada en els àmbits d’ús més formals, per la ribera ebrenca encara continuen tenint prou vigor per a incorporar-se al repertori lèxic dels que han vingut a fer grans els seus fills a la nostra terra.

Ja és això. Com més fondes són les raïls, més fort creix l’arbre que sostenen.

Teresa Tort, 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetània, 2019), pàg. 62-63