L’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma. Potser la llengua, igual que l’energia, és una informe massa limitada. I com una immensa bola de plastilina, a mesura que l’anem estenent amb un corró per obtenir una superfície més gran, es va tornant més i més prima.

La nostra llengua guanya parlants. Aquest fet és fabulós i imprescindible, sense cap mena de dubte. Però al mateix temps, resulta cada vegada més evident la pèrdua de riquesa i de genuïnitat en les produccions tant dels parlants nous com dels més antics.

Probablement qualsevol altra llengua que incorpora parlants no nadius deu patir també les restriccions de no haver estat transmesa per via natural. Ara bé, en català tenim menys contexts comunicatius que ajuden a expandir bons models lingüístics i, a més a més, encara arrosseguem fortes seqüeles d’una llarguíssima persecució. Ser-ne plenament conscients i posar-hi imaginació i rigor serà l’única via per a combatre aquesta erosió que ens va desfigurant. En aquest sentit, podria ser útil posar en valor les varietats lingüístiques més allunyades de les grans ciutats que, malgrat tot, encara són bons exemples d’un model de llengua viu i ric.

Els parlants que tenim un peu en una remota zona rural i un altre al voltant de la metròpoli comprovem contínuament els estocs tan desiguals de llengua descontaminada que hi ha a una banda i a l’altra. Probablement, els colors, la bellesa, els matisos i l’expressivitat són elements necessaris per a guanyar adeptes fidels.

En aquest sentit, aviat farà vint-i-cinc anys, vaig descobrir que hi ha un forat que no té nom per als parlants barcelonins. Tenim diferents opcions per a referir-nos a una superfície buida: orifici, perforació, obertura, trau… Però com es diu quan d’una foguera balladora s’escapa una espurna i vola fins al faldó d’un vestit o al camal del pantaló? Per a aquest fenomen, a la gran ciutat, no tenen cap etiqueta específica.

Ara bé, un tros de mapa més avall resulta que hi ha fins a tres maneres¹ d’anomenar aquesta marca rodona i socarrada que queda a la roba després d’aquest incident fortuït: botana, boligana, fusada / fuada.

I d’això, en farem sopes? —direu. Doncs, sí. Perquè una llengua que té tants matisos, que pot anomenar tots i cadascun dels fenòmens de la vida social i de la vida salvatge, que té tantes sonoritats precioses i que és autènticament genuïna té un poder d’atracció infinitament més gran que una varietat híbrida i descuidada, que es mimetitza amb les llengües poderoses de l’entorn.

I això comença per aprofitar les espurnes de qualsevol correfoc i pregonar a tothom que, ves per on, se’ns ha fet una botana!

1. Assumpció Rehues Estivill, «Converses en un espai de frontera dialectal: Estudi sobre
la transició dialectal en les fronteres comarcals del Priorat i del Baix Camp», Universitat
Oberta de Catalunya, Barcelona, 2013.

Teresa Tort, 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetània, 2019), pàg. 76-77