Teresa Pàmies

Un dels tres «comunistes oficials» de Balaguer havia estat exiliat molts anys a l’Argentina. Li dèiem «Lo Primero de Mayo», perquè fou ell qui, en plena dictadura de Primo, explicà per cafès, tavernes i fires la història del Primer de Maig. En castellà, naturalment. Ens va ensenyar també una cançó que acabava amb el crit de guerra: «Chancho burgués, / atrás, atrás». Quan ens digué que «chancho» vol dir «porc», la paraula argentina es posà de moda en el nostre vocabulari desbridat. El dia, doncs, fou una festa per la canalla balaguerina. Amb major motiu ho fou per mi, atès que la mare va fer arròs, plat de diumenge. El pare exultava en poder celebrar la jornada sense afrontar els fusells de la Benemèrita, com els anys anteriors. Al vespre anà a «dur controvèrsia» al Granier Barrera, convidat pel Centre Català Republicà per tal de donar una conferència el Primer de Maig en nom de la «intel·ligència republicana», segons la revista local Pla i Muntanya. La crònica afegia: «La conferència valgué a l’orador infinitat d’aplaudiments frenètics que culminaren en una apoteosi final». No critiquem el cronista. Siguem indulgents, ja que als pobles no sovintegen les ocasions d’escoltar els representants de la «intel·ligència». El que sí puc afirmar, és que el meu pare no aplaudí frenèticament, ja que a l’hora d’això que ara en diem «el col·loqui» va preguntar a Granier Barrera si la burgesia republicana respectaria els drets del proletariat, un cop assolida la república. No sé què li va contestar el conferenciant, perquè jo no hi era. Abans de la conferència hi hagué ball a can Golet (edifici on radicava el Centre Català Republicà), però no em deixaren entrar perquè encara era vigent la llei de Primo de Rivera prohibint l’entrada dels infants als balls públics. Ah!, però, l’orquestra de can Golet se sentia des del replà i al replà ballàvem els gloriosos «pasodobles» i els deliciosos valsos anglesos. El «charleston» encara no havia arribat a Balaguer. Jo tenia deu anys i mig i, com diu la cançó, «anava a costura, a aprendre de lletra». El dia Primer de Maig vaig fer campana, com totes les alumnes de Doña Encarnación, mestra de l’escola pública a la plaça del Pou. Era una bona dona, però més aviat tirant a la dreta. Tanmateix, a l’endemà, en tornar a classe, no em va posar de cara a la paret, ni em va tustar els dits amb el vímet, ni em castigà a escriure dues-centes vegades: «Soy desobediente», ni va convocar la meva mare per dir-li que la seva filla era un tabalot. Doña Encarnación ensumava el canvi.

Un any després era proclamada la República en un ambient molt més festiu, «apoteòsic», com diria el cronista de Pla i Muntanya. El rector va sortir al balcó de la rectoria i va prometre fidelitat al nou règim. La gent s’ho va creure. El poble és d’una bona fe increïble. Després de cantar «La marsellesa», la gent aplaudí el rector i cridà: «Visca mossèn Ramon», que segurament enganyava les criades, i ens prengué el número a tots els balaguerins, ja que, de fidelitat a la República, res de res. El meu pare, aleshores dirigent del BOC [Bloc Obrer i Camperol], el «roig» més indiscutible de la vila, va ordenar la mare –el masclisme era un reflex que actuava també a l’esquerra, com avui– que endiumengés els quatre fills dels quals era jo «la gran». No cal dir que la meva mare, catòlica, apostòlica i enamorada del seu home, ens va fregar les orelles i genolls –habituals receptacles de la ronya dels pobres–, ens netejà les espardenyes amb blanc d’Espanya i ens engiponà la roba més presentable, desada a la calaixera per a les grans ocasions. Un cop fregats, raspallats, pentinats, vestits i espardenyats, anàrem a la plaça Mercadal a fer «bulto». La plaça era plena de ciutadans mudats, discutidors, saragaters i fraternals. Hi havia banderes roges en una de les quals la meva mare, catòlica, apostòlica i enamorada, hi havia cosit una falç i un martell blancs, retallats amb patró d’un dibuix fet pel meu germà Josep. El meu pare «fardava» l’únic «trajo» de festa que li havia tallat i confeccionat el seu amic Pujades, del carrer d’Avall. Duia el mocador de seda blanc al coll, com un ballador de xotis. El meu pare, a més de comunista, era molt pinxo. La gorra de gairell li donava l’aire d’un apatxe i, si a més fumava un caliquenyo, era de pel·lícula.

A la plaça Mercadal hi hagué míting llampec, pronunciat frenèticament des d’uns bancs de pedra que encara hi són. Tothom semblava content. Recordo aquella alegria, perquè ha configurat profundament la meva formació o tarannà militant. Al balcó del rector –la rectoria és encara al Mercadal– no hi havia ni el canari. Tancat, barrat i hostil a la festa dels treballadors. Al cafè del Pau Badia s’hi prenia vermut amb olives. El Martret, un dels tres militants del Partit Comunista de la vila, feia el fatxenda amb una corbata roja que duia, en fil groc, una falç i un martell brodats. Era «comunista oficial», segons deien els del BOC, però aquell Primer de Maig ningú no es motejava i tots semblaven reconciliats en el record dels obrers de Chicago, que el 1887 foren reprimits brutalment per reclamar condicions humanes de treball. A la ciutat on jo vaig néixer i en la qual vaig viure fins als divuit anys, érem tan ferms que li deien «Balaguer la Roja». No n’hi havia per tant, però tampoc no era un adjectiu qualificatiu totalment gratuït. El BOC local, una ERC constituïda per republicans molt joves, força dinàmica de la burgesia balaguerina enfrontada al ròssec feudal, i tres militants del PC que cridaven per dotze, donaven a la ciutat un color que, si no era roig, poc n’hi faltava. La carcada local tampoc no s’encongia als seus caus més o menys sumptuosos. Era gent descarada, sobretot l’element femení capitanejat per una vídua de metre vuitanta que no s’espantava de res ni de ningú. La correlació de forces, comptat i debatut, afavoria la progressiva. L’any 1930, caiguda ja la dictadura del general Primo de Rivera i en ple desconcert monàrquic precàriament sostingut per les crosses del general Berenguer, arribà el Primer de Maig a Balaguer en un ambient d’esperança que es mastegava. Malgrat l’ombra sinistra del tricorn que s’estenia des del carrer del Miracle –on tenien la caserna– fins a la part alta que llepa la costa del Sant Crist, els treballadors, pagesos o empleats de comerç i de la banca, barbers i botiguers del «ringo-rango», decidiren de festejar la Diada sense dissimular, sense crispacions ni tètriques reunions d’amagatotis, ni les rústiques i esporàdiques manifestacions dels anys de la dictadura.

Publicat originàriament a L’Avenç, núm. 3, juny de 1977