Taral·la, taral·lejar, taral·lirot, d’altra banda tararena, tararira, tararot, mots de creació expressiva i onomatopeica, que expressen el cantusseig sense lletra ni sentit, i per tant poden aplicar-se secundàriament a la falta de sentit en coses, frivolitat o beneitura en persones, a moviments rutinaris, lleugers i coses anàlogues. […]

Taral·lirot ‘ximplet, poca-solta, home frívol’, viu generalment en cat. central […]; alguns han escrit tarot-lirot, i també s’ha usat amb el mateix valor taral·lot; i sobretot (a Barcelona mateix ho he sentit a alguns) una forma amb metàtesi taril·larot, grafiada com en N. Oller, que escriví: «el jutge és un toca-campanes, un tarit-larot» (La bogeria).

Tararena és valencià per ‘cançoneta’ […]; tararot «nom que’s dóna al home petit y despreciable; atarantat; tararira», Lab. 1840; «—Té la guitarra. —Per a qué si no la sé tocà? —No la toques: posa-té-la a la falda, i fes-te conte que gronxes a un crio, per a fer-lo adormí. —Canta, xiqueta, dixa’l corre an este tararòt», Moreira (Folk. Tort., 119).

Joan Coromines, entrada TARAL·LA, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VIII, pàg. 301-302

Torneu a tararot