Els voltors

No. Aquest escrit no pretén explicar les característiques d’aquests animals, ni tampoc vol parlar de si escassegen o si n’hi ha massa. El títol és el que correspon a la segona novel·la escrita pel campaner Miquel Adrover i editada per Edicions Roig i Montserrat, també de Campos.

Quan vaig saber que s’havia escrit aquest llibre, també em vaig equivocar amb el títol, ja que creia que l’autor l’havia usat en sentit figurat (metafòric) i que es referia a persones que havien actuat com a voltors en el nostre entorn. Però no, el protagonista, al principi i al final de la novel·la té relació amb grups que es dediquen a protegir els voltors, que es troben en perill d’extinció en aquell territori, que és el nostre.

Aquesta novel·la és la segona d’una trilogia de Miquel Adrover, la tercera encara l’està escrivint. A les tres es comparteixen paisatges i personatges. La primera va ser La marrada, primera novel·la coneguda que hagués escrit un autor campaner, que ja va gaudir d’una bona crítica, tenint en compte que l’autor va aconseguir editar-la en plena maduresa de la seva vida. Vista la qualitat de les dues primeres, no ens haurem de torbar massa a veure editada la tercera.

Els voltors és una novel·la on es poden seguir les etapes normals de l’estructura interna de la majoria de relats. Planteja una situació estable i equilibrada del protagonista que té una vida podríem dir que feliç, té feina, té parella, espera un fill, actua per millorar la vida del seu país, que formaria part de la introducció de l’obra. En un moment determinat, es planteja una complicació, un gir imprevist a la seva vida, que significarà el començament del nus o desenvolupament. El món del protagonista s’esfondra, es capgira, es malmet i es queda sense els principals subjectes que eren els puntals de la seva vida. En aquests moments de la narració, l’autor retrata d’una manera antològica l’acte de rebre el dol a l’església per part del protagonista, que el rep com un autòmat, semiinconscient, com si estigués estabornit, mig adormit i mig despert, com si estigués empastillat, com si hi fos i no hi fos al mateix temps, i la cadena humana avança implacablement, rutinàriament i passa i compleix amb el ritu repetitiu de la condolença.

A continuació la novel·la ens presenta una primera no reacció del personatge, que deixa que actuïn els esdeveniments sobre ell mateix, per més tard abocar-se a un tipus de vida diferent, de canvi d’escenaris de vida, d’obres i costums que el duran a experimentar tot tipus d’aventures, fins que arribi a una estabilitat, que li suposa un canvi de vida radical. L’autor ens sorprendrà amb un desenllaç inesperat que ens deixarà bocabadats. Qualsevol dels tres elements que formen l’estructura interna d’aquesta obra literària, la introducció, el nus i el desenllaç, ens satisfaran plenament.

A títol anecdòtic podem avançar que el protagonista és d’Onxa, un poble de Mallorca que es troba situat a la carretera que va de Llucmajor a Felanitx i que no és Porreres, i part de l’acció es desenvolupa en aquest poble, la resta passa a altres parts de Mallorca.

S’ha de fer especial esment a certes coincidències entre el protagonista i l’autor com poden ser que tots dos tenen la mateixa professió, arquitectes, i tots dos han tengut un llarg parèntesi en la seva vida adulta i professional. És per això que molts de lectors podran pensar que és una novel·la autobiogràfica. Pens que l’autor ha jugat amb aquesta possibilitat, i com qualsevol altre autor, el que ha fet ha estat mesclar fets reals amb fets imaginaris, ha construït un món adequat per al protagonista i els altres personatges secundaris, s’ha valgut dels seus coneixements i de la seva experiència, però encara que es vulguin trobar coincidències entre la vida de l’autor i la del protagonista o la d’altres esdeveniments de l’època en què es desenvolupa l’obra, com és l’ocupació de Sa Dragonera per part de part de la població mallorquina conscienciada on va acudir el protagonista, també es nota la recreació i la ficció que hi afegeix l’autor, que demostra una professionalitat inesperada en una persona que només havia publicat la seva primera novel·la.

Serveixin aquestes pinzellades perquè els campaners i no campaners s’animin a llegir aquesta novel·la, fet del qual no se’n penediran, ja que tant Els voltors, com La marrada mereixen ocupar un lloc a la biblioteca, llibreria o prestatge de qualsevol família campanera, perquè molts en algun moment es podran sentir personatges de la novel·la.

Joan Lladonet

Miquel Adrover: un novel·lista en plena forma

Estic en deute amb Miquel Adrover i això em podria induir a cometre el delicte de l’adulació tan freqüent avui en dia. Dec a Miquel Adrover una part de l’afecció a la literatura i als llibres. Aquest autor amb dues novel·les ha confirmat amb escreix el que les seves recomanacions literàries demostraven: que a més de ser un gran lector és un bon escriptor. Amb Miquel Adrover Manacor es poden passar estones molt agradables parlant de llibres i de lingüística. Però també d’arquitectura, art, història, botànica, viatges… ventures i desventures d’un magnífic interlocutor. Un home instruït, i així és com veig Miquel Adrover, és allò contrari a un pedant. I és que els llibres contribueixen a fer-nos més equànimes, més ponderats, més allunyats de simplismes dogmàtics.

En aquesta terra nostra tan sofrida és una bona notícia l’aparició d’una novel·la com Els voltors, encara amb olor de tinta fresca. El mèrit principal de l’obra és la seva capacitat d’absorbir-nos des del primer capítol. La peripècia vital del protagonista ens manté la curiositat ben desperta i full rere full anam avançant en el que és un procés d’afirmació existencial: la capacitat humana de sobreviure entre la seva obscura condició. Miquel Adrover és un tros d’home, un tros d’escriptor i un tros de pa de quasi dos metres d’alçada. Pot parlar amb cert coneixement de causa de la derrota i de la virtut de voler mantenir la dignitat. El fet indiscutible d’Els voltors és la seva valuosa contribució i mestratge en el maneig de l’idioma, de forma àgil i depurada, assequible i contundent. Aquest és el fruit de molta experiència de l’autor com a traductor i corrector d’estil. Pel que fa a la història podem destacar el treball que hi ha entorn als personatges que assoleix un gran nivell d’introspecció psicològica i apropament en el cas del protagonista. La cohesió narrativa és notòria i planeja sobre la desimboltura de la feina de l’orfebre de les paraules, del meticulós detallista que conforma un panorama a partir de fragments que van donant claror a la història.

Seguint el fil de la seva anterior novel·la, Miquel Adrover està intentant aclarir el que ha passat a Mallorca aquests darrers cinquanta anys. De temes, n’hi ha molts pocs en tota la història de la literatura: l’amor, la ràbia, la mort, el dolor, la passió, la bellesa que se’n va i retorna, l’absurd i tots els punts suspensius que vulguem però, al cap i a la fi, els eixos sobre els quals giravoltam componen cercles concèntrics. Ara bé, un escriptor ha de voler comprendre el seu món encara que escrigui novel·la històrica. En Miquel crec que està fent una crònica de la Mallorca on s’esmicolen els somnis i els equilibris mentre l’autoestima com a poble està sota zero. Esperam que després de La marrada i d’Els Voltors en Miquel continuï el seu treball que, a part de l’entreteniment que ens proporciona, serveix també per mirar-nos al mirall. En Miquel diu que escriure l’ajuda a tirar endavant, l’ecoment i el deleix. Nosaltres necessitam de gent que a partir de personatges de ficció ens facin sentir més desperts encara que algun dia ens caigui de les mans una novel·la ja a altes hores de la nit.

Tenim massa poc temps per llegir i manllevam hores a la son. Però aquesta no és precisament una novel·la soporífera.

Per acabar aquesta crònica d’humil lector destacar la col·laboració de l’editor en el resultat final del llibre. Bona presentació tipogràfica que sempre s’agraeix. Els voltors inaugura una col·lecció de l’editorial Roig Monserrat que esperam contribueixi a fer sentir més el nom de Campos en l’àmbit cultural. Des de l’enyorat Damià Huguet només noms com el de Joan Pomar en poesia i Miquel Adrover en narrativa ens permeten presagiar un avanç que serà un mèrit que, si encara tenim dos dits de front haurem de reconèixer en la seva justa dimensió quan pertoqui.

Monserrat Alcaraz

Articles publicats originàriament a la revista Ressò de Campos (2005)