Petites cobles d’entenebrats

 

Petites cobles d’entenebrats 

 
Fragments esotèrics en cadena, trobats en escrits de mal averany
 
 

Salvador Espriu 
 

Els anys m’han entaforat
records de calaix de sastre
clepsa endins. Sento remor
de serpents de cascavell.

Temo que perdré la pell
a la fosca d’un racó
o daurat al socarrim,
convicte i confés del crim
de ser catòlic, burgès,
proletari, descregut,
monàrquic, republicà.
O perquè vaig trontollar
amb arrufades de nas
la moral d’un conegut.
M’enderroca un esternut,
i no goso ni piular.

Espòs difunt em deixà,
en assenyat testament,
paper de l’Ajuntament
i títols de capellà:
renda força sanejada,
segons càlculs trets abans
de la gran tamborinada.
Ara, pobreta de mi,
em trobo ben a l’escapça.

Ulls de damnat, de relapse,
vigilen el secret fil
d’aquest meu destí, tan vil,
que faré la ballaruga
a l’extrem d’una samuga.
Avanço per carrers bruts,
entremig de multituds,
disputant ossos a cans
tinyosos, plens de brians.
Furgo muntanyes de guants,
neguitós de descobrir
un dit de la mà de Déu.
Mentre cauen cóps de neu,
rego testos de safrà,
jaborandi, romeguera.
Confio que brostarà
una rara flor d’encant
la vetlla de Sant Joan,
amb virtuts d’herba gatera.

Em dic Salom, fill de Sinera.
Contemplo el buit, mirant enrera.
I, temps enllà, tan sols m’espera
desert, tristor d’hora darrera.

Les cançons d’Ariadna (1949)