Rudolf Ortega

L’expressió verbal permet dir-ho tot, però la comunicació humana té una riquesa de matisos que va molt més enllà d’una determinada tria de les paraules i del sentit que aquestes tinguin. Podem pronunciar la mateixa frase amb entonacions completament diferents, i el sentit que li donarem el marcarà, de vegades, molt més aquesta entonació que no pas el significat literal en si. Si estem farts de la feina que fem i volem plegar —és a dir, sense indemnització perquè marxem nosaltres—, celebrarem amb joia i crits d’alegria la frase: «Avui m’han despatxat», ja que segurament ens deuen haver donat un tant que no prevèiem. I en canvi, si som víctimes de la crisi i l’empresa ens fa fora, el to d’«Avui m’han despatxat» serà molt més funest.

Imaginem ara que no puc fer tota aquesta explicació, que no puc explicar els dos possibles contextos en què pronunciem la frase anterior. Automàticament, em trobo desarmat, només amb les paraules i amb el paper de fons, que no deixa de transmetre certa fredor de la lletra escrita: sense la veu, sense la inflexió, sense l’entonació, el volum, la intensitat i el «color», part del missatge es perd del tot.

Tenim però altres recursos. A falta d’un paper que transmeti emocions (ves que algun dia algú no l’inventi), disposem dels signes de puntuació, que ajuden a organitzar coherentment el discurs i que en molts casos serveixen per aportar aquesta informació pragmàtica tan important en la vida diària i que podem perdre en passar a l’escriptura. Una petita pausa, un canvi de to, un crit, una pregunta, una ironia, un mínim incís… tot això ho podem assenyalar amb els signes de puntuació. Puntuar correctament, doncs, ens serà imprescindible per expressar adequadament el que volem dir. I així, optaré per escriure «Avui m’han despatxat!» per a l’acomiadament exultant, i «Avui m’han despatxat…» per a l’acomiadament abatut.

Si en posem una, l’altra també    |    coma, 6

Si a la bicicleta li falta una roda no vas enlloc, i tampoc si vols fer anar un comandament a distància de dues piles i te’n falta una. I com aquests elements, hi ha comes que van aparellades, de manera que, si en posem una, per força hem d’escriure l’altra; obrim i tanquem. Són comes que marquen incisos, petits aclariments semblants als parèntesis que podríem suprimir sense que la resta de la frase deixés de funcionar: L’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, va fer pública la seva malaltia. Cinc vehicles, tres turismes i dues motocicletes, s’han vist implicats en el sinistre. Veiem que en el primer exemple, el de Pasqual Maragall, l’absència d’una de les dues comes seria un senzill error de puntuació que podríem esmenar de seguida posant-la-hi; però en el segon, el resultat d’obviar la segona coma pot dur a la confusió, ja que els elements de l’incís es transformen en membres d’una enumeració i acaba semblant que els vehicles afectats per l’accident són el doble: Cinc vehicles, tres turismes i dues motocicletes s’han vist implicats en el sinistre. Si no volem que el nostre lector hagi de fer matemàtiques i concloure que les motos i els cotxes sumen cinc, li podem facilitar les coses tancant l’incís.

Incisos rellevants    |    guions

També per recloure informació disposem dels guions, que són línies a mitja altura de la línia de text. Són doncs semblants als parèntesis, tot i que el que hi fiquem tindrà una mica més d’entitat, serà una mica més rellevant que la informació inclosa entre parèntesis, la qual sempre és més residual. Uns guions sempre afegeixen algun matís especial, un toc diferent, un ficar-hi cullerada per part de l’autor que sempre val la pena: L’expresident Aznar —cabellera al vent— ha tornat a criticar Obama. Moltes hipoteques —la majoria de tipus variable— no apliquen tota la rebaixa de l’Euríbor. En el cas que el guió de tancament coincideixi amb un altre signe de puntuació, el precedirà sempre, i en el cas del punt i a part i del punt final, podrem ometre el guió: La crisi econòmica ha afectat tota la banca mundial —i després tots a córrer per ajudar-los.

Tots els dubtes. Una gramàtica del català a l’abast, de Rudolf Ortega
(Barcelona: La Magrana, 2014)