Voldria comentar l’evolució que al llarg de la meva vida ha tingut la paraula del contenidor per guardar-hi aliments.

Quan era petita en dèiem fiambrera, envàs metàl·lic que fèiem servir per dur el menjar quan anàvem d’excursió.

En arribar el temps de no dir sello, ni acera, ni busson, en vàrem dir carmanyola.

Quan es varen començar a fer les reunions de senyores a les cases, per vendre-hi els famosos pots de plàstic Tupperware, fou llavors que es va instituir i generalitzar la paraula tàper, per a qualsevol envàs de plastic que s’hi pogués posar menjar.

Vaig assistir a una d’aquestes reunions, una i prou, on les senyores, després d’escoltar les convincents explicacions de la venedora, compraven un munt de pots de totes les mides. Els petits per a l’all picat, un altre per al julivert, l’altre per si et sobrava pa torrat, l’altre per a la truita de patates, l’altre amb partions per al pica-pica, el de l’amanida… i vinga pots i més pots. Deien que aquests pots feien meravelles i conservaven els aliments molt de temps sense perdre el gust ni el color; els que es podien comprar a les botigues no anaven pas tan bé, calia que fossin Tupperware. Això sí, eren molt més cars!

La senyora de la casa havia de fer un berenar per a les assistents i rebia un regal de l’hàbil venedora. Les senyores s’inflaven de menjar i també de comprar pots, tot i que molts no els varen arribar a fer servir mai o els regalaven. En sortir de la reunió, la venedora ja tenia ullada una altra senyora per fer la propera reunió a casa seva.

—M. Concepció Perich (Fornells de la Selva)

Vegeu aquí la fotografia d’un d’aquests berenars dels anys 60 als EUA