Ramon Torrents

A mitjans de, A mitjan, A mig/mitja… és una de les qüestions que invariablement susciten dubtes entre correctors i persones interessades per la llengua. No sembla pas una qüestió mal resolta, com d’altres n’hi ha, sinó potser una qüestió volgudament discutida, potser amb l’afany de no incórrer en un allunyament important respecte a l’altra llengua cooficial.

En el parlar encara poc interferit, havia estat usual la locució a mitjan, i no ho era la forma que incorporava l’adjectiu en plural, a mitjans, estesa a partir del creixent contacte i la imposició de l’espanyol com a vehicle obligat en l’ensenyament i la comunicació. Però a mitjan és una forma viva en la llengua de Josep Pla i, per tant, no havia de ser estranya a la dels seus contemporanis. En qüestions de llengua Pla no sol falsejar. Vaig ser un dels darrers correctors que reberen l’encàrrec de revisar textos d’aquest autor. L’«estil gramatical» de Pla ha estat qüestionat pels crítics actuals a causa de la intervenció de tants correctors editorials. En algun cas l’editorial Destino em confià manuscrits originals que no havien passat per la mà de cap corrector: eren originals impol·luts, verges de tota correcció. Certes coses d’aquells manuscrits em van sobtar, algunes per la gairebé segura tossuderia de Pla a no adoptar les formes normatives que ell, amb tot, no podia ignorar: en això es mantingué invariable a respectar les formes vives en la llengua del país (istiu, iglésia, etc). A mitjan n’és un cas particularment revelador, que l’escriptor usa amb tota normalitat.

La normativa és clara en aquest punt: la forma beneïda per l’autoritat és a mitjan.

El cas de a mitjan ens duu a demanar-nos, com fan la Montserrat de Vilanova i la Geltrú i l’Albert de Palamós, si són legítimes les formes a mitjans de, la més freqüent en la llengua d’avui, i a mig/a mitja. Aquesta abundant freqüència (deguda sens dubte al contacte amb el castellà) ha portat que alguns comentaristes considerin caiguda en desús la forma antiga, amb l’adjectiu mitjan en singular. Ho fan partint de termes comparables igualment presents en locucions de temps —a començaments de, a principis de—, arribats al parlar actual per la mateixa via de la interferència, que han arribat a bandejar a començament de, a principi de. Amb tot, encara són vives les formes antigues, i no pas com a rareses, en textos moderns.

La resposta al dubtes expressats pels comunicants de Rodamots es pot resumir així:

•  A mitjan és la forma preferent, sempre correcta.També podem dir a mig, a mitja. En cap dels dos casos la preposició de no és necessària, sinó supèrflua:

 
a mitjan mes

a mig juny

a mitjan segle XX

a mitja / mitjan setmana
   

• Si s’usa en plural, a mitjans, cal completar la locució amb de:

 
Van arribar a mitjans de l’any passat.

Farem vacances des de mitjans de juliol fins a mitjans d’agost.

(Però si podem dir, més genuïnament, Farem vacances des de mitjan juliol fins a mitjan agost, per què fer-ho tan llarg?)

____________

Reproduïm els aclariments que dedica a aquesta qüestió el portal Optimot (https://esadir.cat/entrades/fitxa/node/a_mitjans_de):

a mitjans de

ús general √

no recollit al DIEC

Recollit a la GIEC (19.9.3.2b i 31.2.3c).

Locució temporal, formada a partir de la forma a mitjan i per analogia amb a començaments de i a finals de.

Totes aquestes fórmules poden funcionar com a equivalents:

a mitjan segle XX

a mitjans del segle XX

a la meitat del segle XX

a mig segle XX