—En una terra s’esdevenc que un milà portava una rata, e un ermità pregà Déus que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant home, Déus féu caer aquella rata en la falda d’aquell ermità, lo qual pregà Déus que en faés una bella donzella. Déus exoí los precs de l’ermità, e féu de la rata una bella donzella. «Bella filla», dix l’ermità, «vós volets lo sol per marit?». «Sènyer, no, car al sol tollen les nuus sa claretat». E l’ermità demanà si volia per marit la lluna, e ella dix que la lluna no havia sa claredat per si mateixa, ans l’havia pel sol. «Bella filla, vós volets per marit la nuu?». Respòs que no, car lo vent menava les nuus lla on se volia. La donzella no volc lo vent per marit, per ço cor les muntanyes l’empatxaven a son moviment; ni volc les muntanyes, per ço cor les rates les foradaven; ni volc l’home per marit, per ço cor aucia les rates. A la fi la donzella pregà l’ermità que pregàs Déus que tornàs rata, enaixí com era d’abans, e que li donàs per marit un bell rat.

Vegeu ací la versió moderna d’aquest passatge, per Miquel Desclot