Si consultem bolado al DIEC, veurem que ens remet a ‘esponjat’: ‘Pasta ensucrada esponjosa feta amb clara d’ou i suc de llimona’. El GDLC ens informa que ve del castellà bolado i que és un derivat de bola. Joan Coromines diu: «En lloc del castellanisme bolado (usual a Barcelona) a València i Mallorca es conserva el correcte sucre esponjat». Es conserva o es conservava?

A la pastisseria Ca les Taronges, de Valls, diuen: «Els bolados són les llesques resultants de tallar una massa blanca i fràgil elaborada a partir de clares d’ou i sucre. Es van popularitzar a començaments de segle XX, abans de la invenció dels refrescs industrials ensucrats. En aquella època es barrejava un bolado amb aigua fresca i un toc de suc de llimona o anís sec. Aquesta barreja s’anomenava, també, bolado».

Ramon Torrents hi afegeix: «Els bolados que jo menjava o bevia de menut eren de llimona (llimó, segons la meva àvia, de Vic), de taronja o d’algun altre gust (potser menta?). Eren com un tros de carbó dels Reis, però més flonjos sense ser tous, i es desfeien en un moment. Crec que les definicions ja diuen que són poc més que sucre.»

D’aquí, doncs, l’expressió desfer-se (o fondre’s) com un bolado.

A la confiteria Padreny de Reus també han recuperat els bolados. Vegeu-ne aquí la recepta, fotografies i un vídeo.

Tot seguit trobareu més passatges amb aquesta expressió:

Abans hi havia aquest ambient, amb queixes, amb problemes, però hi havia una vitalitat a l’Església. Es feia autocrítica del mateix bisbat, del concili, de les dimensions que tenia o d’alguna cosa que no t’havia agradat. Era una mainada jove que encara feia trobades, però això després es va anar desfent, desfent, es va fondre com un bolado. I així fins ara.

• «La Paraula i les paraules», Modest Prats entrevistat per Josep M. Muñoz (L’Avenç, núm. 346, maig 2009)

Provà d’entrar-hi amb posat tranquil i com si anés a esperar el cotxe de línia que baixava a Manresa, però el xicot feia una fila deplorable després de setmanes de vida boscana i fugitiva, i als civils locals no els va costar gens identificar-lo i detenir-lo. El van traslladar immediatament a Barcelona i a la comissaria de la Via Laietana el pobre noi es va fondre com un bolado. Ell volia ser torero i s’havia acostat al maquis amb posat esportiu, enlluernat per l’aurèola dels seus germans i només com qui vol tastar, jugant, l’aventura dels herois.

• Isidor Cònsul, Tractat de geografia (Barcelona: Empúries, 2008), pàg. 99

El discurs de Pujol, insisteixo, va ser duríssim. «La decepció es gran, i estem amenaçats de residualització que ens convida a l’extinció […] i l’atac contra la nostra dignitat també fa mal. Ara tenim un país ofegat financerament. Molt, molt, molt ofegat. Allò de l’estat del benestar, d’impulsar la recerca, de construir un país modern, és molt difícil de fer. Ens estant desfent com un bolado». I això del bolado si que em va deixar abatut. Pujol s’ha fet independentista més per obligació que per convicció.

• Josep Baiges, «Pujol, el congost i el bolado», al blog El món de Reus, 5 de febrer del 2013

Hi insisteixo: el «procés» català no havia de ser res i es dissoldria per ell mateix com un bolado, i de moment ja ha fet caure un director de La Vanguardia, dos primers secretaris de partit —amb un altre que s’ho rumia— i un cap d’estat.

• Manuel Cuyàs, «Coses rares» (El Punt Avui, 15 de juny del 2014)

Aquell dia, segurament les autoritats franceses reberen ordres de no deixar passar vellets sense família, sense papers, sense mitjans i sense certificats de vacuna. Nosaltres no ens ho esperàvem i ens va agafar desprevingudes. Altrament, cada vell hauria anat amb una «filla». La nostra capitana no ho havia previst, fins i tot decidí que els vells obrissin la comitiva, pensant que la seva sola presència fondria el cor dels gendarmes com un bolado al raig del sifó.

• Teresa Pàmies a Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939, a cura de Maria Campillo (Barcelona: L’Avenç , 2010) 104

Aquesta colla de feixistes deu tenir antenes per tot arreu, però potser la incipient resistència cultural catalana escapa de les seves urpes o, més probablement, dels seus interessos. Ja m’explicaràs, Ferri, quina por els poden fer un munt d’acadèmics vestits de fosc que creuen en la ciència, encara que siguin catalans i que s’entestin a continuar sent-ho. Si, a més, aquest exèrcit armat només amb coneixements de branques diverses és comandat per un general de la teva estampa, Ferri, aleshores la mica de por que se’ls podia haver ficat al cos es desfà com un bolado i qualsevol mesura precautòria, com ara aparcar a distància, esdevé d’una inutilitat entendridora.

• Màrius Serra, Plans de futur (Barcelona: Proa, 2013)