El Diario de Barcelona ha estat un dels defensors més acèrrims de partits polítics que, tot i anomenar-se més o menys conservadors, no es recordaren dels dogmes doctrinals que el diari patrocinava. D’ací que, per exemple, en matèria d’ortodòxia hi hagi hagut capellans i fins i tot bisbes que hagin excomunicat o poc menys el Diario, mentre que els avançats i lliurepensadors l’hagin tingut per neo-catòlic. Que en política hagi romput llances amb la dreta i amb l’esquerra, temut per tots i gairebé renegat per tots. I què més? Fins en matèries econòmiques el Diario, el gran campió del proteccionisme, hagué de rebre un dia una terrible envestida del gran pontífex d’aquella escola, don Joan Güell i Ferrer, i arribar amb ell a una tremenda i personal batalla.

Joan Sardà citat per Josep Pla a El quadern gris, 25 d’octubre de 1919
 

ℵ

 
Bearn va estar inèdit, rebutjat per tots els editors, per espai de quinze anys, que no són quinze mesos, fins que jo vaig conèixer en Villalonga i vaig llegir el manuscrit. I de La plaça [del Diamant] no cal que us expliqui com set pontífexs de les lletres catalanesques reunits en una mena de tribunal suprem, no hi van saber veure res! [el jurat del primer premi Sant Jordi, el 1960, va desestimar la novel·la de Rodoreda]. Que ja és ser curt de vista.

Carta de Joan Sales a Mercè Rodoreda, 03.09.1965, dins Cartes completes (1960-1983) (Barcelona: Club Editor, 2008)