Pompeu Fabra

En el català actual trobem usat el mot perfídia traduint els dos mots espanyols perfidia i porfía. L’adjectiu corresponent a perfídia en la seva primera accepció és pèrfid, i l’adjectiu corresponent a perfídia en la segona accepció és perfidiós. Essent realment un inconvenient que un mateix mot reuneixi dues significacions tan diverses i essent en la llengua parlada tan usat perfídia en el sentit de porfía, s’havia indicat per a substituir perfídia en l’accepció de perfidia espanyol, el mot perfidesa tret de pèrfid mitjançant l’addició d’un dels sufixos que serveixen per a formar noms abstractes derivats d’adjectius (Ex.: acidesa, solidesa, etcètera).

Aquesta solució té, però, l’inconvenient de refusar al mot perfídia, paraula sàvia, el seu sentit etimològic, que retrobem, no solament en l’espanyol perfidia, sinó en l’italià perfidia i el francès perfidie. Tenint en compte que el mot en qüestió apareix també en català antic sota la forma porfídia (corresponent a l’espanyol porfía), potser la solució més encertada fóra l’adopció de perfídia i porfídia com a dos mots diferents: el primer, que conserva la forma originària, amb el sentit originari (substantiu corresponent a pèrfid); i el segon traduint porfía, ço que suposaria d’escriure porfidiós i por fidiejar, com ja feien els antics, en lloc de perfidiós i perfidiejar, com sol escriure’s ara atenent a la pronúncia habitual d’aquests dos mots.

Pompeu Fabra, Converses filològiques, 24 de gener del 1924