Pitu Abril

La primera jornada del campionat de lliga de la temporada 1976-1977, el Futbol Club Barcelona s’enfrontà a Las Palmas. El Barça va presentar un equip titular format per Mora, Ramos, Migueli, Costas, De la Cruz, Neeskens, Heredia, Macizo, Cruyff, Asensi i Clares. Aquell partit va finalitzar amb la victòria del Barça per quatre gols a zero, gols marcats per Milonguita Heredia, Manolo Clares i Johan Cruyff, que en va fer dos.

Els bons afeccionats barcelonistes deuen recordar aquell excel·lent debut del Barça a la lliga, però de segur que també recorden un altre debut: el de Joaquim M. Puyal fent la primera retransmissió de futbol en català a través de les ones de Ràdio Barcelona. Aquell 5 de setembre de l’any 1976, Catalunya recuperava, gràcies a en Puyal, les retransmissions esportives periòdiques en la llengua del país. A molts dels oients, sobretot als més joves, els deuria resultar estrany escoltar expressions com escapolir-se de l’escomesa, fer la trena, tenir un bon cacau o anar cap a barraca, expressions que van sobtar l’audiència radiofònica però que, de mica en mica, van passar a formar part de la nostra parla quotidiana. Uns anys més tard, el naixement de Televisió de Catalunya hi va fer un altre pas gràcies, sobretot, a aportacions com ets un pendó, Sue Ellen o et vaig arreplegar del fang, bandarra, del dolentíssim JR de la sèrie Dallas.

Joaquim M. Puyal va contribuir decisivament a la normalització lingüística i va crear escola entre les posteriors generacions de periodistes esportius, tant de premsa com de ràdio i televisió.

Però, per continuar viva, la llengua necessita constantment noves fonts d’alimentació, com aquest diccionari, que aporta un sortidor de més de 1.300 expressions que enriquiran el nostre llenguatge i al qual, de manera obligatòria, hauran d’anar a beure els professionals que es dediquin al periodisme esportiu, com també els estudiants que es vulguin dedicar a explicar el futbol en els diaris o en les emissores de ràdio i televisió.

Aquest Diccionari de futbol és, com tots els diccionaris, un llibre de consulta, un llibre que no pot faltar en cap dels departaments d’esports dels mitjans de comunicació catalans. No tan sols perquè explica el significat de totes les paraules que fem servir en el món del futbol, sinó perquè de moltes també en detalla la procedència a través de breus i, en algun cas, curioses històries. Així, per exemple, hi podem trobar els gols més famosos, com el gol de la mà de Déu («Nom amb què es coneix el gol que marcà Diego Armando Maradona al mundial de Mèxic de 1986 contra Anglaterra, en quarts de final, i que suposava l’1 a 0»), o el gol de Wembley, que no és el que va marcar Ronald Koeman («Nom amb què es coneix el gol fantasma més cèlebre de la història, produït a la final del mundial d’Anglaterra del 1966») o, fins i tot, el gol de Pelé, que no va ser gol («Gol marcat des de llarga distància, mig del camp o més, aprofitant que el porter es troba en una posició avançada»).

Però el que diferencia aquest llibre de la resta de diccionaris sobre altres temàtiques és que la seva lectura pot resultar interessant per a les persones a qui no agrada gaire el futbol, i que els dilluns no poden participar en les tertúlies que s’improvisen en bars i centres de treball. L’entrada gol n’és un exemple, però si fem un repàs més ampli al llibre sabrem per sempre més que un armari no és només el moble de casa on guardem la roba, sinó que també es diu «despectivament del jugador, en especial defensa, que per la seva corpulència esdevé lent, dur i fàcilment superable pels adversaris», o que un barret no és solament una peça que serveix per guardar-nos del fred, sinó que també és «un driblatge que consisteix a superar l’adversari passant-li la pilota pel damunt, descrivint una paràbola», o que una bicicleta és, en termes futbolístics, «un driblatge en què el jugador, per superar l’adversari en l’u contra u, passa una cama per damunt de la pilota sense tocar-la, i se l’emporta amb l’altra».

Per últim, el que segurament fa únic aquest diccionari és el fet que admet una lectura seguida. L’autor l’ha plantejat com si fos un assaig, i li ha sortit un llibre de relats breus a cavall de la història i l’anècdota. No és tan sols –com sol passar amb els diccionaris– un volum de consulta puntual, sinó que admet una lectura del principi al final, com aquell que llegeix una novel·la o un recull d’articles.

En definitiva, aquesta és una obra molt completa. A més de les més de 1.300 expressions definides, es dedica una segona part del llibre a un diccionari d’equivalències català-castellà. Quantes vegades no ens haurem quedat en blanc en no saber traduir al català expressions tan comunes com a bocajarro (a boca de canó), a trancas y barrancas (a empentes i rodolons), dar la vuelta al marcador (capgirar el marcador), eslalon (ziga-zaga), paliza (pana o panadera) o caño (sotana)?

Aquest diccionari es pot llegir sense baixar de l’autocar («vèncer sense esforç en un partit plàcid»); tindrem la sensació que no hem anat a caçar papallones («sortir, el porter, d’una manera incorrecta, arriscada o imprudent»), i ja podrem dir amb autoritat que el futbol és així.

Pitu Abril, pròleg a Diccionari de futbol, de Rudolf Ortega (Barcelona: Edicions 62, 2003)