Pere Quart

 
Noè mira, poruc, per l’ull de bou.
L’aiguat no amaina.
Ja es nega el pic més alt de la muntanya.
No es veu ni un bri de verd,
ni un pam de terra.

Senyor, per què no atures aquest xàfec?
Minva el gra i el farratge
i les bèsties es migren a les fosques;
totes —te’n faig aposta—
deuen pensar el mateix:
I mentrestant els peixos se les campen!
Jo tampoc no m’explico el privilegi.

Ja no donem abast tapant goteres;
i en dos indrets de la bodega
la fusta m’ha traït: traspua
a despit del betum.

Fa trenta dies que plou massa!

Noè cercava el cel per la lluerna
i veia la cortina espessa de la pluja.

La família, ho saps prou, no se’n fa càrrec.
Els fills em planten cara, rabiosos,
les nores xafardegen i no sirguen,
els infants, sense sol, s’emmusteeixen.
I la dona, ui la dona!,
em fon, de pensament, amb la mirada.

Tanta humitat no em prova:
garratibat de reuma,
què valc, Senyor?
I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:
ja en tinc sis-cents de repicats!

Prou mullader, Jahvè, repensa’t!
Que el bastiment, de nyigui-nyogui,
poc mariner, sortí d’una drassana
galdosa, a fe!
i el costellam grinyola, es desajusta.

No m’ennaveguis més, estronca
les deus de la justícia
i engega el sol de la misericòrdia!
Ja fóra hora d’estendre la bugada!

Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;
i per amor de tu suportaré el que calgui.
Només volia dir-te
—i sé per què t’ho dic—
que aquest país no és per a tanta pluja,
i el llot no adoba res:
cria mosquits i lleva febres.
Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.
Som quatre gats malavinguts
i m’estic veient una muntanya…

Vingué aleshores un tudó tot blanc,
però ensutzat de colomassa,
i s’aturà a l’espatlla dreta
del vell senyor almirall,
el qual, amb la mà plana,
oferí quatre veces a l’ocell amansit.
En aquell temps ningú no s’estranyava
de res.
              Vegeu la Bíblia.

 
                                                Terra de naufragis, 1956