Pere Calders

Aquí descansa Nevares · III

Lalo Nevares dedicava el temps que li deixava lliure la seva feina de lluitar contra l’aigua i el fang, a millorar d’una manera o altra la seva barraca. L’instint l’inclinava cap a la casa sòlida i, pel seu gust, hauria viscut voltat de pedra, protegit per parets gruixudes, amb poques finestres i, potser, amb una sola entrada. L’irritaven la llauna i la terra ablanida per la humitat, aquell fosc univers sota els seus peus, que cedia a cada petjada, engolint-ho tot a poc a poc i embrutant la carn i els objectes.

Les iniciatives de Lalo per tal de defensar-se de la pluja eren imitades pels homes més actius de la colònia. I com que Lalo posseïa una primària aptitud social, l’escoltaven respectuosament i el convertien de mica en mica en un veritable capitost. Quan es dedicaven a la seva feina, destriant els draps i els papers entre piles enormes d’escombraries, Nevares tenia el do d’una demagògia eficaç, a base de paràboles molt simples que impressionaven l’auditori. No es referia pas a repartiments de terres, ja que la terra, per a ells, era una matèria enemiga, plena de brutícia i d’incomoditats. Els parlava del seu dret a l’asfalt i al ciment, a la pedra picada, a la fusta i als metalls treballats. De vegades no l’entenien gaire, però sempre els impressionava pensar en la possibilitat –per remota i quimèrica que els semblés– de tenir uns murs espessos, un sostre impermeable i un sòl eixut, dur, sota el qual el fang quedés sotmès a un captiveri perpetu.

No faltaven els opositors a aquestes idees, no pas perquè no desitgessin allò que se’ls prometia, sinó perquè no hi creien. Barrejaven xifres, sense saber ben bé de què es tractava. «Una cosa així, com aquesta que dius, almenys val sis-cents pesos», replicava algú, convençut que sis-cents pesos era una quantitat enorme. Però algú altre, desconfiat, recelós, temorenc de quedar curt, opinava que tres milions era el preu aproximat del somni aquell. Aleshores, callaven una bona estona, estupefactes, tractant d’imaginar els munts de bitllets i de moneda, i la diferència que podia haver-hi entre sis-cents i tres milions. I acabaven considerant, quasi tots, que mai no podrien tenir casa de pedra.

–Doncs jo us dic que sí –insistia Lalo Nevares, amb una fe d’il·luminat–. És més: sé la manera.

El cert era que no la sabia ben bé, però una idea confusa li ocupava el pensament, amb una constància obsessiva.

–Apa, digues com –li responien–. No t’ho guardis per a tu sol…

Ell no tenia res concret per a explicar. Només una vaga inspiració, una incerta esperança, una mena de somni d’ulls desperts que li donava una gran exultació. Llavors, es tancava en un mutisme obstinat, s’emmurriava acotant el cap i premia les dents amb tanta força que, de vegades, li xerricaven.

En caure la tarda, amb els sacs plens, emprenien la tornada sense pressa, arrossegant els peus i les paraules. Sobre un cel ataronjat per la posta, la ratlla de l’horitzó sostenia la silueta de la ciutat, on alguns llums començaven a encendre’s. L’anunci de neó d’una cervesa, els fanals d’una avinguda i milers de finestres titil·laven en la llunyania, com estrelles d’una constel·lació naixent.

Deixaren la calçada que duia al cementiri per endinsar-se al barri, ple de fumerols a la claror somorta del capvespre. Emergia de la terra un baf calent, i es produïen unes estranyes condensacions de vapor, que formaven clapes de boira baixa.

Abans d’entrar a la seva barraca, Lalo Nevares contemplà llargament l’altra ciutat, la de l’àngel de pedra, amb les seves diminutes catedrals gòtiques, amb els seus panteons massissos, confortables, i les tombes amb frisos i cimboris, tota l’arquitectura funerària que exercia damunt Lalo una forta suggestió.

La seva dona va cridar-lo. S’assegué en una cadira esvinçada, avivà la metxa del llum de petroli col·locat damunt la taula i, quan es portava a la boca les primeres mossades d’uns menjucs posats al seu abast, un soroll difús, semblant al d’un onatge aeri que trenqués en la volta celeste, es va anar concretant fins a convertir-se en el timbaleig de la pluja damunt la llauna. Una gota caigué al clatell de Lalo i l’home va arronsar les espatlles. Quan sentí la humitat als peus, immersos en un bassiol que s’anava formant, copejà la taula amb els punys closos, amb una certa prudència enmig del seu furor, perquè trencar les coses –totes febles i avariades– només significava noves reparacions enutjoses, cada vegada més avorrides i difícils.

Publicat originalment el 1967, reproduït a Tots els contes (Labutxaca, 2008)