Joan Coromines

Segurament tenia raó Manuel de Montoliu quan indicà que la frase popular tocar el dos ‘anar-se’n, fugir escapat’ (com es diu avui a tot el català central) no és més que una forma alterada de la idea que els francesos expressen per tourner le dos: la usava ja Narcís Oller en Notes de color: «Mira, ja tens orde de tocà’l dos y ben depressa… que a mi ningú’m mana… Au! cap a casa teva!» (Una juguesca, 39). Es pronuncia tuká l dós com si fos duos (i de vegades s’hi afegeix en to jocós «que el tres ja és fora»), però aquesta identificació pot comprendre’s a manera de simple etimologia popular. Un poc més de dubte deixa l’ús de tocar al qual no es veu fàcil explicació lògica (tampoc seria alteració de torcar ‘eixugar’, poc aplicable).

Però es podria pensar en una mena d’encreuament de tombar el dòs (=francès) amb colcar a dòs o al dòs aplicable al qui ha d’escapar-se de pressa, a cavall o dalt d’un ruc sense sella ni albarda? Un compromís entre les dues frases, si fa no fa equivalents, hauria dut a tolká l dós > toká l dós (alhora identificació amb el verb tocar). I en efecte una bona comprovació que tombar el dòs és l’expressió originària la tenim en el fet que s’usi tomar el dos entre andalusos («cuando vió el pleito mal parado tomó el dos» ‘huyó inesperadamente’, Alcalá Venceslada, p. 154, que sol recollir els mots cap a Jaén, Almeria, Granada): ni tomar per ‘tombar’ i dos dorsum són possibles en castellà, i així és evident que es tracta d’un manlleu, però segurament ja antic, del català.

Joan Coromines, entrada dors, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III, pàg. 191