Pau Vidal

Què és un puell? Un cadell d’algun animal? Una varietat de galleda que es fa servir en algun racó de món indòmit? Un esclop?

Us heu demanat mai si aquell espai que queda entre dues pues, en una pinta, o entre dues punxes en un rastell, té nom? En cas que no, si trobeu que ni tan sols cal que una cosa així d’insignificant mereixi ser anomenada, podeu saltar a l’entrada següent; però si sou dels que us interessen aquestes dades inútils, que només serveixen per jugar al Trivial, l’enhorabona: ja sabeu com es diu. Un puell és efectivament aquest espai, aquest fragment que queda entre pues o entre punxes i que no ens havia passat mai per la barretina que necessités nom.

Però alerta. A nosaltres no ens sembla necessari perquè no treballem en la indústria de la fabricació d’aquests estris, evidentment. A ells, en canvi, els va molt bé que en tingui; per exemple, perquè l’enginyer li pugui preguntar a l’encarregat: «Quant fa de puell?», i estalviar-se explicacions, un mecanisme molt útil amb què compta el llenguatge humà i que anomenem economia del llenguatge. Ara bé, fora de les naus industrials on tenen lloc aquests processos productius (vegeu l’oportuna citació), us confesso que mai de la vida he sentit ni llegit la paraula dels trons, i creieu-me que si hagués passat ho sabria, perquè tinc el costum d’apuntar-me totes les curiositats lingüístiques que se m’abraonen al damunt al llarg del dia. I moltes de les que no també. Ni tan sols l’he sentit en cap establiments on es venen les esmentades eines, que és on teòricament podríem assistir a un diàleg com ara aquest, digne del millor Enric Gomà: «No em daria una pinta de dotze pues, si és tan amable?» «La voldrà de puell pla o granulat?»

De tot plegat, la cosa que m’inquieta més, tanmateix, és que puella designi la ‘dona verge’.

Com un autòmata es llevà el gec, estirà amunt les calces i, de rutina, posà el contacte: la xiuladissa de les corretges no el féu retornar, i encara absort en els seus pensaments deslligà una saca, l’obrí, en tragué un braçat de llana tota empegada i suaument la deixà damunt la plataforma de cuiro: els xucladors rodant vertiginosament l’arravataren de seguida i el batuà començà de carregar-se, els puells obrint la llana i ventant-la dins el tambor que ja ressonava amb el ritme normal […]

Quo vadis, Sánchez?,
Francesc Trabal, 1931

Pau Vidal, 100 mots curiosos del català (Valls: Cossetània, 2023), pàg. 205-206