Pinxo

Pau Vidal

Pobre pinxo, amb el passat esplendorós que tens… Tu que vas escriure una època gloriosa de la delinqüència autòctona (a les pàgines de Juli Vallmitjana i de Sebastià Gasch), tu que vas donar nom al Tren Pinxo de Banyoles (enregistrada per La Trinca el 1971!), tu que fins i tot vas encunyar el verb pinxejar i que t’has passat generacions repetint-li a en Panxo que sí, que et punxi però a la panxa no… veure’t convertit en una trista barqueta de restaurant pseudobasc per a turistes (i a sobre escrit en euskanyol, pintxo! Això sí, no li carregueu el mort al restaurant Cal Pinxo de la Barceloneta, que ja hi era).

Pobre pinxo, en realitat l’únic que ha fet ha estat tornar allà d’on va sortir, perquè l’origen del mot no és cap altre que la paraula castellana pinche, a causa de la mala anomenada que tenien antigament els qui es dedicaven a aquest ofici (que en català de debò es diu marmitó).

En rigor, pinxo ha entrat en aquest recull de resquitllada, perquè no es fa servir ben bé com un insult sinó més aviat com un mer adjectiu qualificatiu. A tot estirar podem dir “Quin pinxo que n’hi ha de tu”, quan volem tractar algú de presumit. I també de fatxenda, tal com feia un tal Jacme al diari El Singular Digital el passat abril del 2013 al·ludint a l’enèsima astracanada del portaveu de Ciudadanos: “Quin pinxo, aquest Cañas!”

Company de travessia del pinxo ha estat sempre el pinta, que deu el seu nom a l’acció de pintar-se: del verb es va passar a l’expressió tenir bona (o mala) pinta i d’aquí, per reducció, a ser un/a pinta. El fet que aquest bestiar es criï generalment als baixos fons ha contribuït a penjar-li la llufa de castellanisme, que no li correspon en absolut, i mirar de substituir-lo per fila. A la locució verbal ha funcionat força (“Quina fila que fas!”) però com a substantiu no. 

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 146

Cinc mots trets d’aquest llibre a CD1M