Pau Vidal

Segur que més d’un de vosaltres els heu hagut de llegir dues vegades perquè d’entrada us ha semblat la mateixa paraula repetida; en realitat l’hauria pogut fer més curta, perquè amb els substantius corresponents (espernetec/espeternec) passa la mateixa. I la mateixa és aquest simpàtic fenomen fonètic anomenat amb un nom tan antipàtic com metàtesi, és a dir, alteració de la posició d’un o més sons a l’interior d’una mateixa paraula. En el cas que ens ocupa, la seqüència rnet ha esdevingut tern, i sabem que la primera és l’originària perquè conté l’arrel pern-, corresponent a la perna o cama que se sacseja (i d’on també prové, atenció, el nostre mai prou lloat pernil). En qualsevol cas, tots dos signifiquen la mateixa cosa, és a dir, ‘fer una sèrie de moviments violents amb les cames, agitar-les per defensar-se, alliberar-se o, especialment els infants, com a manifestació de ràbia o d’impotència’.

No és habitual que la metàtesi generi mots nous. El més comú és que simplement alteri la correcta pronúncia d’un mot i prou, com en el cas (cèlebre per als barcelonins) de l’equip de futbol Sant Gabriel, que els menys il·lustrats pronuncien “Sant Grabiel”, endarrerint la R. Un cas intermedi és de plantofa i plantofada, que porten la L enganxada a la P per influx de ‘planta (del peu)’, perquè el mot francès del qual deriven, pantoufle, la duu molt més endarrerida. Són com dos mots nascuts amb un defecte de fàbrica però que ens estimem igualment.

De vegades, però, el desplaçament d’una o més lletres sí que genera doblets, com hem vist. I tal vegada deu ser que els verbs s’hi presten més, perquè els altres dos exemples que em venen el cap són els dialectals esquitxecar (‘esquitxar’) i escatxigar (ho diuen cap a Solsona), i la parella molt més coneguda que formen eixancarrar i eixarrancar. Com podeu veure, en el primer cas es tracta d’una metàtesi vocàlica (les que s’intercanvien el lloc són vocals) i en el segon consonàntica; és un cas semblant al d’espernetegar/espeternegar, perquè també arrosseguen els respectius substantius: eixancarrament i eixarrancament. Sí, ja sé que us estic fent llegir amb molta atenció i que al final ens hi deixarem la vista, aquí, però la cosa val la pena, oi? En fi, la curiositat en aquest cas és que el verb diguem secundari, el que va venir després (eixarrancar), és el que va donar lloc al conegut joc infantil de la xarranca, i no pas el primer. Quantes vegades no hi hem jugat sense preocupar-nos mínimament (per sort) d’aquestes giragonses lingüístiques!

Segons el diccionari etimològic, i no patiu que ja matem aquesta entrada tan filològica, eixancarrar, que és l’original, no prové pas de xanca (aquell bastó amb un sortint de fusta que es fa servir a les cercaviles i desfilades per fingir unes cames llarguíssimes), del qual deriva la famosíssima xancleta, sinó d’anca, cuixa. No crec que això us serveixi de gaire a l’hora de distingir-los, però si més no, si mai us ho pregunten jugant al Trivial, doncs ja ho sabreu.

Gelava l’oli dels rellotges, desde sa entrada muts, senyalant sempre una meteixa hora, com avassallats per la mort, ó heralts d’una eternitat anticipada de fredor, de paralisació, de silenci; gelava las pedras, los ferros de las xemeneyas hont era inútil probar d’encéndrehi res; una bufada de vent, amagada en lo canó, baixava de dalt y jitava als ulls, als tapissos, per demunt dels mobles, la cendra; feya de la blavosa flama un foch follet que fugia burlantse d’un, espeternegava la llenya y, després d’extendre demunt d’ella un agramant de dauradas guspineras, deixava la llar convertida en ninxo.

Vilaniu, Narcís Oller, 1885

Pau Vidal, 100 mots curiosos del català (Valls: Cossetània, 2023), pàg. 100-102