Vicenç Pagès Jordà

El ball s’havia animat, donant aquesta nota bigarrada dels saraus rurals,
amb els xisclets aguts de les mosses, l’olor del perfum en orri…
Jepic, Antoni Costa

Quan una cosa se’n va en orris vol dir que desapareix, que es destrueix, que s’espatlla. Com que l’expressió ha fet fortuna a TV3, molts mil·lenials la fan servir, només que quan l’escriuen s’inventen el terme Norris, que ve a ser un indret imaginari —no gaire lluny de les Quimbambes— on s’apleguen tota mena de projectes no realitzats, d’empreses deficitàries, de somnis trencats, d’esperances frustrades de manera irremissible. Norris és un lloc tan prodigiosament gran que pot acollir un planeta sencer, i existeix des de fa tant temps que hi podem trobar sense dificultat exemplars de dinosaures i de pterodàctils.

Resulta estadísticament més probable haver sentit parlar d’un campió de kickboxing anomenat Chuck Norris que no pas dels nou orris que figuren al Diccionari Alcover-Moll.

Amb tot, val més que ens ho agafem bé. Tant si ho volem com si no, tant si ens fa riure com si ens entristeix, tots hi serem, a Norris, amb la Desconeguda.

Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage (Barcelona: Empúries, 2020), pàg. 255-256