El verb nominar ha estat progressivament devaluat per la cultura audiovisual. Les nominacions dels Oscars de Hollywood encara tenen un to optimista, però aquesta ombra d’esperança nominal s’ha esvaït amb la irrupció dels neonominats als programes de televisió convivencial (ho sento, però dir-ne telebrossa trobo que és injust per a paletes i poetes, apostar per teleescombraria seria injust per als escombriaires i decantar-se, com Jordi Costa al CCCB, per la teleporqueria és definitivament injust per als porcs). Com és notori, ara els nominats ja no aspiren a la glòria sinó al desterrament. Expulsats del paradís mediàtic de torn, vagaregen pels platós a la recerca d’una engruna de posteritat. Nominar, doncs, ha canviat substancialment. Nomenar, en canvi, continua vigent entre la gent que aspira als càrrecs públics.

• Màrius Serra, «El nòmer clus» (Avui, 26 de juny del 2003)

 
No hem de confondre nominar amb nomenar (ni nomenar amb anomenar). Nominar és ‘incloure en una nòmina amb vista a un nomenament, un premi, etc.’: Han nominat cinc actrius per al premi. Nomenar vol dir ‘designar una persona per a un càrrec o una funció’: Van acordar que el nomenarien tresorer de l’associació. Anomenar es refereix al fet d’esmentar algú o alguna cosa, de parlar-ne: Ahir et van anomenar dues vegades per la ràdio.