Nèstor Luján

Si m’hagués de definir, només diria que soc un home d’ofici, d’un llarg i apassionant ofici. És a dir, que des de fa cinquanta-tres anys escric gairebé cada dia, o sigui que he fet de periodista, professió de la qual m’enorgulleixo. He escrit de tot o gairebé de tot, amb passió, bona voluntat i molts treballs, malgrat que vaig sentir una vegada Salvador de Madariaga, el gran intel·lectual i polític que deia i repetia: «Un periodista és un personatge que és capaç d’explicar clarament una cosa que no comprèn». És una paradoxa: el periodista ha de ser clar i ha de fer-se llegir: la por de l’home que compra els diaris és avorrir-se. L’obligació de transparència i de claredat que s’imposa el periodista és, crec jo, fonamental.

Em sembla que abans de passar més enllà, hagi de donar algunes dades sobre mi. Vaig néixer a Mataró l’1 de març de 1922. Eren les cinc de la tarda del Dimecres de Cendra. L’instant en què començava, grotesc, melancòlic i bàquic, l’enterrament de la sardina, llavors molt celebrat. Aquest naixement potser ha fet de mi aquest personatge irònic, alegre i contradictori. Soc fill d’un militar de guarnició del regiment d’artilleria de Mataró, i vàrem arribar a Barcelona a l’Exposició de 1929. Jo tenia set anys i recordo l’enlluernament de la gran manifestació i també de la ciutat per a un noi arribat de Mataró. Vaig estudiar el batxillerat fins al moment de la guerra, en què estava a quart curs. I durant la guerra vaig passar tres anys llegint amb alguns amics meus, un dels quals és Antoni de Vilanova, catedràtic de literatura de la Universitat de Barcelona, fill d’una família d’escriptors, que em va ajudar extraordinàriament perquè el seu pare disposava d’una biblioteca oceànica, extensa. Van ser tres anys importantíssims a la meva vida, en els quals només vaig estudiar història i literatura.

Després de la guerra, vaig estudiar filologia romànica en la magra universitat dels quaranta, i vaig acabar a empentes i rodolons, després de trenta-sis mesos de servei, ja que vaig ser suspès a les milícies universitàries, i mentre feia el servei vaig tenir l’ocasió d’entrar a la revista Destino, on vaig fer successivament de crític de toros, de secretari de redacció, de redactor en cap i de director.

Haig de dir que jo soc un escriptor absolutament bilingüe. És a dir, que vaig començar escrivint en castellà, que era la llengua de casa meva. Vaig aprendre el català fora de casa, ja que amb el meu avi parlàvem gallec, i castellà amb el meu pare, que era de llengua castellana. A causa de la prohibició de l’ensenyament en català, l’he après en el món que m’ha envoltat i en els llibres. Fins als anys vuitanta, no he escrit habitualment en català, encara que, per si pot ser d’interès, el primer text el vaig publicar el 1949: va ser un pròleg i un llibre recull de cançons de Nadal, editades i il·lustrades per Jaume Pla, que es va publicar com a llibre de bibliòfil.

Com a periodista he fet de tot, des d’enterraments —quan era redactor del Noticiero Universal—, fins a editorials polítics, passant per crítiques de toros, literàries, de boxa, tennis, ballet i música, cròniques de viatges i evocacions històriques, reportatges polítics i cròniques gastronòmiques. Aquestes últimes han gaudit d’un cert èxit i m’he esforçat a recollir-les en vint-i-dos llibres.

Mai no havia pensat ser novel·lista, però en arribar als seixanta-cinc anys —el 1987—, vaig creure que la meva carrera periodística estava acabada, cosa amb la qual em vaig equivocar, i em vaig decidir a dictar una novel·la —jo no escric, sinó que parlo la meva feina. La vaig redactar en castellà i va guanyar el Premi Internacional Plaza & Janés, davant la meva sorpresa. Com que em va divertir molt escriure-la, des de llavors no he deixat de segregar —i dispensi’m l’expressió— dues o tres novel·les per any: sis en castellà i set en català, fins ara.

Vol dir que el més divertit de la meva vida és que sempre he estat una sorpresa per a mi mateix. Mai m’he avorrit; així, doncs, crec que soc un home relativament feliç, amb molta sort dins la professió. M’agrada menjar, beure, parlar amb els amics, i no crec haver estat un mal conversador. Soc enemic de la intolerància i de la perfecció, dels predicadors de les dietes i dels administradors de les depressions sanitoses. Gaudeixo de l’amistat i de l’amor dels animals, col·leccioni llibres i pipes d’escuma. Adoro la gent intel·ligent, perquè penso, esverat, que tenir idees aviat serà considerat una malaltia de psiquiatre. M’agrada tractar sobre coses inútils i, sent raonablement realista, em fascinen les històries sobrenaturals, i gaudeixo d’un respecte sentimental vers els fantasmes, malgrat que em fan molta por, com a Madame du Deffand, una dama racionalista del segle XVIII. Em consola d’una manera absurda l’alegria d’haver arribat a no estar segur de res, ni de la teologia ni de la ciència, ara que s’ha demostrat que el baròmetre no té la més petita influència en l’evolució del temps. Crec que existeixen molt pocs principis infal·libles. Un d’ells, que és una equivocació creure que els idiotes són necessàriament honrats, i el segon, que malgrat tots els avenços tècnics, la civilització i la multitud de notícies que ens porten els nous mitjans tècnics de comunicació, l’home segueix sent el luxe cruel del nostre planeta. No hem canviat gens en mil·lennis. Si voleu saber alguna cosa nova de l’home, feu com jo i rellegiu Montaigne.

Nèstor Luján, escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, novembre 1995