Narcís Comadira
Caminàvem. La tarda
s’esllavissava lenta cap al vespre.
En un fondal, cantava un rossinyol
darrere una cortina de vidalbes.
En la calma de juny, els blats madurs
anunciaven una collita plena.
Als marges, pèsols d’olor; als camps,
blauets i gladioles.
Tota la glòria del rei Salomó
semblava al nostre abast.
Caminàvem. Tu filosofaves:
—Temps i Bellesa —deies— són conceptes
que no es deixen lligar per la raó.
D’això ja fa molts anys.
I ara tu ja no hi ets, ni aquell dolç rossinyol
que cantava amagat.
No en queda res de tota aquella glòria
que gosava prometre’ns la vida.
Ho dic, més que amb dolor,
amb un gran desconcert.
Poesia (1966-2012) (Barcelona: Labutxaca, 2014)
Comentaris recents
fer ballmanetes
Quins records que se m'han despertat..., fins i to...
ballar l’aigua a algú
Potser algú em podrà ajudar si dic que avui no s...
boga
Amb la boga, arribem a plantes d'aiguamolls, amb a...
vímet
Crec que avui és pertinent recordar-nos de Gata d...
espart
"És més fals que una corda d'almasset". Enric Va...