Narcís Comadira
Caminàvem. La tarda
s’esllavissava lenta cap al vespre.
En un fondal, cantava un rossinyol
darrere una cortina de vidalbes.
En la calma de juny, els blats madurs
anunciaven una collita plena.
Als marges, pèsols d’olor; als camps,
blauets i gladioles.
Tota la glòria del rei Salomó
semblava al nostre abast.
Caminàvem. Tu filosofaves:
—Temps i Bellesa —deies— són conceptes
que no es deixen lligar per la raó.
D’això ja fa molts anys.
I ara tu ja no hi ets, ni aquell dolç rossinyol
que cantava amagat.
No en queda res de tota aquella glòria
que gosava prometre’ns la vida.
Ho dic, més que amb dolor,
amb un gran desconcert.
Poesia (1966-2012) (Barcelona: Labutxaca, 2014)
Comentaris recents
ardat
A Eivissa diem "una ardada d'orenelles", per exemp...
lletsó
A l'Horta Nord es diu llicsons....
lletsó
A la Granja d'Escarp es diu llicsons...
estragat -ada
Per què no surt al DIEC, si més no a la versió ...
peonar
El pare, en Louis Juanchich, que caçava perdius r...