Narcís Comadira
Caminàvem. La tarda
s’esllavissava lenta cap al vespre.
En un fondal, cantava un rossinyol
darrere una cortina de vidalbes.
En la calma de juny, els blats madurs
anunciaven una collita plena.
Als marges, pèsols d’olor; als camps,
blauets i gladioles.
Tota la glòria del rei Salomó
semblava al nostre abast.
Caminàvem. Tu filosofaves:
—Temps i Bellesa —deies— són conceptes
que no es deixen lligar per la raó.
D’això ja fa molts anys.
I ara tu ja no hi ets, ni aquell dolç rossinyol
que cantava amagat.
No en queda res de tota aquella glòria
que gosava prometre’ns la vida.
Ho dic, més que amb dolor,
amb un gran desconcert.
Poesia (1966-2012) (Barcelona: Labutxaca, 2014)
Comentaris recents
berba
Millor verbes, que és el mateix....
mitjan
Aleshores, a mig camí o a mi...
coll
Dissabte 17 de maig va tenir lloc la neteja, com c...
a coll
A coll també és un terme emprat...
escurar-se el coll
A Palafrugell tenim tos de missa de sis...