Narcís Comadira
Fràgil, petita
felicitat del tren;
terres que passen:
horts ordenats,
turons amb feixes,
camps de gra i en guaret,
rengleres de pollancres
davant del teló blau de les muntanyes.
Ara ve un riu
emperesit en les seves mancances,
tèrbol mirall, entre sorrals,
per núvols estantissos,
grisos i estèrils.
Darrere el vidre,
protegit,
llisco pel meu país i pel seu temps;
m’embardisso d’afectes per no veure
la immarcessible absurditat de tot.
«Cinc poemes inèdits de Narcís Comadira», Revista d’Igualada, núm. 4, abril del 2000
Comentaris recents
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...
moll -a
Hi ha els "molls" de cuina, que són unes pinces. ...
tant li fa naps com cols
Al cançoner popular també hi ha naps i cols que ...
com una sopa
Agafar un pop, és una expressió...