Montserrat Roig

Dos homes, un jutge i un fiscal, acaben de demostrar que el símbol Franco encara és viu. Al maig del 68 parisenc sorgí un eslògan: «Cal matar el policia que portem a dins.» Aquí la realitat ens ensenya que una pila de petits Francos són a dins de molta gent. Pot morir la cuca, no el verí. En Franco no inventà res, només donà força, cohesió i seguretat a l’afany de poder de molts Francos vocacionals.

Un jutge de Barcelona, anomenat De Castro Ancos, va dictar sentència en un cas de separació conjugal en què ha convertit la dona en una presa permanent. Els fills, que s’han quedat amb la mare, Natividad Lorenzo, no poden dormir mai fora del domicili conjugal, el pare se’ls pot emportar de vacances sempre que li vingui de gust i cap «persona» —sigui home o dona— podrà entrar o pernoctar dins de la casa si no és amb el permís de dos homes: el marit o el jutge. Les cartes que arriben a nom de la parella, de la família o dels fills, han d’anar a parar a mans del marit, un advocat que es diu Antoni Ribas Espasa, accionista, segons sembla, de més de vint empreses. Un home que pot ésser un bon «pervindre», perquè té totes les gràcies que es poden tenir en aquest país: és home, ric, influent i té el poder. Però Natividad Lorenzo es nega a viure en una presó urbana i vol la llibertat provisional.

Un fiscal, a Lugo, encara ha anat més lluny: ha demanat 29 anys de presó a una dona que va haver de parir tota sola en un estable perquè tenia por del seu marit, el qual havia rebutjat l’embaràs. La mateixa dona va haver de tallar el cordó umbilical i, després del part, es va desmaiar. A l’endemà es despertà i trobà el seu fill mort, dessagnat. Al fiscal, que deu ésser un home net i endreçat, no li deuen agradar les dones desordenades que van perdent fills pel món. Considera que legalment és una imprudència i, per tant, un possible homicidi. 

A la presó hi ha una pila de dones, acusades i sentenciades per l’esperit de revenja i la insatisfacció de molts Francos amateurs. L’amnistia no ha arribat per a la dona acusada d’adulteri, ni per a la prostituta, ni per a l’avortadora. Per a sobreviure, les dones hem de ser netes, endreçadetes i polidetes, hem de parir en clíniques de luxe, ésser prostitutes legals a través del matrimoni i suportar per a tota la vida homes accionistes de més de vint empreses que ens tractaran com a reines de casa nostra. El món s’està capgirant perquè comencen a sorgir dones que no els agrada aquesta vida regalada, que no els agrada que els petits Francos decideixin els seus destins i perpetuïn l’esperit del franquisme. El món, el país, s’està trasbalsant perquè comencen a sortir dones que són unes desagraïdes i estan disposades a denunciar tots els petits Francos que se’ls posin pel davant. Encara que dormin al mateix llit.   

Article publicat originàriament a Mundo Diario el 6 de juliol de 1977, reproduït a
Diari d’uns anys (1975-1981), a cura de Quim Torra (Barcelona: Acontravent, 2011), pàg. 118-119