La por a una nova guerra a l’est crispa la veu dels vienesos

Monika Zgustová

Les tauletes de marbre, voltades de butaques folrades de vellut vermell, del vienès Cafè Diglas, estan quasi plenes. Aquest cafè, decorat amb un deix d’estil Biedermeyer, i amagat en un dels carrerons del barri més antic de la capital austríaca, curiosament no comptava ara fa un segle amb la presència habitual de cap de les figures literàries de la Viena d’aleshores, a diferència d’altres cèlebres cafès vienesos. Trobo una tauleta al mig de la sala. Obro el llibre que porto, El Danubi, de Claudio Magris, en les pàgines on es parla de Viena. Em poso a llegir: “És possible que s’acosti el moment en què les diversitats històriques, socials i culturals mostrin violentament les dificultats de convivència; el nostre futur dependrà també de la nostra capacitat per impedir que s’encengui aquesta mina d’odi i que noves batalles de Viena transformin els homes en estranys i en enemics”.

I ja arriba l’amiga que espero, Johanna. Mentre plega el paraigua, diu impacient: “Què opines sobre la iniciativa dels aliats a Sèrbia?”

Mentre el cambrer ens serveix les nostres begudes -un d’aquells cambrers tan característics de Viena, elegant, altiu, que tracta els clients amb aquell puntet de familiaritat que impedeix l’arrogància-, li explico que, a Espanya, a milers de quilòmetres de distància, la majoria dels periodistes, dels columnistes, dels dibuixants i dels polítics creuen que Milosevic és la personificació dels mals més terribles que Europa ha conegut en la segona meitat del segle XX, i que el fet que l’OTAN s’hagi decidit a parar-li els peus és una mostra de responsabilitat. Molts creuen que es podria matisar sobre la manera de procedir, però no deixa de ser un pas admirable i un precedent magnífic, li dic.

“Brindem-hi!”, m’interromp Johanna. I afegeix en veu baixa: “És que aquí no tothom pensa així”. Aleshores m’explica -i es diverteix davant la meva sorpresa- les postures contradictòries i els sentiments barrejats que envers el conflicte serbi tenen els vienesos, gent que viu de ben a la vora tant el genocidi provocat pels serbis com els bombardejos duts a terme pels aliats.

Johanna Posset, traductora i professora universitària, és bona coneixedora de la llengua i de la cultura albanesa i, per motius professionals, ha passat temporades tant a Albània com a Kosovo. “La gent que hi viu és com nosaltres”, em conta Johanna, “en tot cas són més pobres, certament més humils. Hi ha metges, professors, conductors d’autobusos i pagesos, com a qualsevol país europeu. Sovint ho oblidem, preferim pensar que els qui pateixen tot aquell mal són gent que viu en un món diferent, remot, condemnat”. Comprenc la meva amiga. Hi ha una cuirassa amb què l’home occidental es protegeix per no ser afectat pel dolor aliè.

Quan surto al carrer em fixo en la gent que veig deambular amb paraigua sota la pluja fina del capvespre. Amb els vienesos rossos, esvelts i refinats es barregen homes i dones rabassuts, de rostres meridionals, cabells negres lluents i veus sonores. Per a un pintor, tot un paradís, per a un lingüista, un pou sense fons. L’alemany vienès sona a opereta, però és només un paisatge de fons en què destaquen, com flors silvestres virolades en un prat, el grec, el polonès, l’àrab, el serbi, el turc, l’armeni, el txec, l’albanès, l’eslovac i d’altres, molts d’ells idiomes de l’antic imperi austrohongarès. “A Viena creues un carrer i ja no ets a Viena, sinó en la barbàrie”; qui ho va dir? Algú al segle passat: ¿Metternich, l’home d’Estat austríac? ¿O el canceller alemany Bismarck? Magris, el nostre contemporani, afirma el mateix, només que tenyit amb l’esperit del segle XX: el multiculturalisme vienès no és un melting pot, un gresol, sinó una olla on tot bull.

O més aviat una olla on tot es fregeix en oli roent que esquitxa i on, a l’últim, tot acaba cremant-se, em dic quan arribo a la Stephansplatz, la plaça de la catedral, on té lloc una manifestació a favor de Sèrbia. Em poso a escoltar, comprenc prou bé la llengua sèrbia. La locutora parla de les barbaritats que els guerrillers kosovars duen a terme contra la població sèrbia. Quina manera de falsejar la història!, penso escandalitzada. El següent locutor serbi es mofa dels albanesos de Kosovo, tractant-los de micos, de truges, d’insectes fastigosos… No puc més. M’encamino pel Graben i pel Kohlmarkt fins arribar a la Heldenplatz, la plaça dels Herois, on el 1938 Hitler va anunciar, entre els crits d’alegria dels vienesos arreplegats a la plaça, l’annexió d’Àustria a Alemanya. Ara s’hi celebra una reunió ben diferent: una manifestació dels kosovars. A diferència dels serbis que acabo de veure, aquesta congregació sembla totalment abatuda. Homes i dones amb el cap cot, com en un funeral. A la vora, uns quants nois serbis, amb pancartes escrites en alfabet ciríl·lic, volten amb patins a l’entorn dels kosovars, engegant empentes i cops de colze a una dona amb el cap embolicat amb un mocador o a un home encorbat. Tota una al·legoria de Iugoslàvia, penso.

Dedico els següents dies a Viena a la feina, i no puc ni vull evitar les discussions amb els col·legues vienesos sobre el conflicte bèl·lic en què, aquesta vegada, tots estem implicats. Quasi tothom repeteix les mateixes paraules: hem de començar a negociar de nou, la violència no s’apaga amb violència, l’agressió no es resol amb una altra agressió. Paraules sordes a qualsevol argument, una paret sòlida i impenetrable de frases fetes. A mesura que passen els dies tinc la sensació que les paraules pacifistes dels meus companys es converteixen en crits, en una exclamació contra les armes occidentals.

Un dia passo per la Votivplatz, i en un petit monument dedicat a Freud llegeixo aquesta frase del pare del psicoanàlisi: “Die Stimme des Intellects ist leise” (“La veu de l’intel·lecte és silenciosa”). Segons Freud, els crits, per definició no gens silenciosos, que reclamen la no intervenció, no poden ser, doncs, la veu de l’intel·lecte. Aleshores, de què són la veu? De sobte comprenc que són la veu de la por. De la por al desordre, a una nova guerra, la por dels Balcans foscos, enigmàtics, inescrutables, la por a la Rússia impetuosa, imprevisible, messiànica. Una por que a nosaltres ens pot costar d’entendre però que els austríacs alimenten des de generacions. Els crits pacifistes a l’uníson dels meus col·legues vienesos són la veu de la por animal.

Per última vegada abans de partir, m’assec al Cafè Diglas i obro el llibre mentre espero Johanna. Johanna, qui, amb el seu assentiment a la intervenció militar aliada és, entre els intel·lectuals vienesos, la veu que clama en el desert. I una altra vegada llegeixo Magris: “Els grans poetes de la gràcia de Viena han captat el seu encant contrastant-lo amb l’agressivitat, amb la brutalitat emmascarada de bonhomia, que han fet de Viena el melic de la història”. Però ja entra Johanna. Aquesta vegada brindem per Viena, ciutat de contradiccions salvatges. Eternament així.

Monika Zgustová. Escriptora i traductora · Publicat a l’Avui el 21 d’abril del 1999