Segons diu Eugeni S. Reig a Valencià en perill d’extinció (2a edició, 2005), «Els jupetins tradicionals són de tela i porten una fila de botons al davant, però actualment es fan de gènere de punt, sense botons». I afegeix:

La paraula armilla, emprada per la llengua estàndard per a denominar la peça de vestir descrita, que deriva del castellà almilla, ens és completament estranya als valencians. És un contrasentit que la llengua estàndard ens incite a emprar un castellanisme en substitució d’una paraula autòctona que hem conservat durant segles.
   Es diu que algú té ulls de trau de jupetí quan els té molt xicotets i poc oberts. Recordem que en els jupetins antics s’acostumava a col·locar-hi unes mançanetes molt menudes i, per consegüent, els traus eren també molt menuts.
   Quan algú es pren molt a pit algun afer sense massa importància, se li diu: No et sufoques jupetí, que et cauran tots els botons.

Expressió que justament apareix al llibre Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002), d’Encarna Sant-Celoni i Verger:

Segons pareix, les poques vegades que m’he adormit no he parat de queixar-me i de pegar voltes, i era en eixos moments, exactament, quan ell es desvetlava… Deixa-ho córrer i pren-t’ho rient, que, d’on no n’hi ha, no se’n pot traure… Siga com siga, el cas és que s’ha desmillorat molt en cosa d’una trentena de dies; com si el malalt fóra ell i no jo… No et sufoques, jupetí, que et cauran tots els botons…