La lliçó punyent de l’obriülls

Martí Domínguez

Als nostres intel·lectuals els interessa ben poc el medi ambient. La natura, el camp, el nom de les plantes, fins i tot el coneixement acurat de la geografia del propi país, és vist com a cosa d’excursionistes, un coneixement fàcil i sentimental. Amb això vull dir que la reflexió sobre l’ecologia i sobre les causes del nostre deteriorament ambiental no són motiu de grans debats en les revistes de pensament, i quan això s’esdevé s’interpreta com una concessió inevitable. I, tanmateix, com veiem dia a dia, les conseqüències d’aquesta alteració del nostre medi ambient tenen conseqüències cada dia més greus, en vides humanes i en danys irreversibles. Ramon Folch publicava la setmana passada en aquestes pàgines un article titulat “Duresa fràgil”, on, amb motiu del desastre de Nova Orleans, plantejava qüestions que ens haurien de fer reflexionar: “Sembla que els huracans s’enrobusteixen a causa de la incrementada presència de partícules en suspensió sobre l’Atlàntic, efecte de la desertització africana. Sembla que abans del canvi climàtic vindran les alteracions del règim atmosfèric. Sembla que només hi ha petroli per a algunes dècades… Sembla que alguns no ho volen veure.”

I és ben cert: alguns –la majoria– no ho volen veure. Em pregunte si els huracans Katrina i Rita hauran obert els ulls als nord-americans, que mai no han volgut ratificar el protocol de Kyoto, ni dur endavant una política de protecció mediambiental. En realitat, la cosa és molt més greu, i com explica l’oceanògraf de Califòrnia Paul K. Dayton, als Estats Units, “en el cap de la gent, si ets ecologista, ets esquerrà, ets un d’aquests tios que perjudiquen l’economia del país, ets un bioterrorista”. I afegeix: “A la gent li dóna igual l’extinció de les espècies, li dóna igual la destrucció dels hàbitats” (Mètode 46). I al nostre país quasi s’esdevé el mateix: al davant de la destrucció de paratges de gran valor ecològic, no hi ha resposta social. Per garantir el nostre confort, estaríem disposats a sacrificar tot el nostre patrimoni paisatgístic. Tant se val que parlem de Marina d’Or, de Terra Mítica o de la Vega de Cullera: les barbaritats urbanístiques –que recorden aquella època de desenvolupament salvatge dels anys seixanta– no tenen una resposta social, ampla i contundent. Al capdavall, l’ecologia i el medi ambient ocupen el darrer lloc en les agendes dels polítics: fins a l’extrem que al País Valencià feren desaparèixer la Conselleria de Medi Ambient sense que cap intel·lectual valencià fera cap crítica.

Així les coses, assistim a un canvi climàtic, de conseqüències més o menys imprevisibles (però que de segur que seran catastròfiques), sense una opinió pública formada i crítica. Ho pensava mentre discutia amb uns companys botànics sobre les causes de l’expansió de l’obriülls (Tribulus terrestris) pels camps de l’interior valencià. Aquesta planta, rèptil (postrada, diuen els botànics), és termòfila, i acostuma a no abandonar la primera línia litoral. Però el canvi de clima ha beneficiat la seua expansió i de sobte s’ha convertit en una autèntica plaga per als cultius valencians. Al seu ràpid creixement (encatifant el camp amb mates esponeroses d’un parell de metres), s’uneix el fet de tindre les llavors en unes espines agudes i vulnerants, dolorosíssimes per a qui la trepitja sense protecció, d’on sembla que prové el nom d’obriülls (“perquè si la xafes et punxa i t’obre els ulls”, ens explica Joan Pellicer). En alguns llocs també rep l’eloqüent nom d’afrontacavadors. Siga com siga, l’obriülls és un nou exemple biològic de com el clima va canviant. Les espècies veuen alterades les seues àrees de dispersió, algunes s’extingeixen (com les perdius blanques del Pirineu), d’altres varien la migració (com la puput o la cigonya, que ja no abandonen les nostres terres), i d’altres es beneficien i s’estenen, transformant-se en un nou perill. L’obriülls ens hauria de fer reaccionar sobre el desastre ecològic cap al qual ens dirigim. Però sembla que “alguns” no ho volen veure. Un comportament suïcida que cada dia més sembla no tenir fi ni adreçador.

El Temps, núm. 1.112, 04/10/05