Martí Domínguez

Aquests dies del solstici d’hivern, la llum al Penyagolosa és mòrbida, groguenca, i alhora estranyament enlluernadora. El perfil de les coses s’accentua, i les ombres s’allarguen, per entre els camps arranats, segats a ras. El vent mou el brancatge flexible de les gavarreres, amb els fruits vermells, brillants, vibràtils i juganers com una pinzellada de Miró. La vegetació –amb aquesta llum aturada– irradia una lluentor argentada, i els prats projecten un verd metàl·lic, cridaner i elèctric, com si estigueren acabats d’envernissar. Els galers i les serveres, amb les fulles seques i ataronjades, contribueixen a aquest estat general de macilència, amb les fulles amples dels aurons, que encatifen els barrancs. Bufa el mestral, i tan sols se sent la maror que fa el vent entre la pineda. La mestralada fa debategar un finestró del mas de l’Espino. És una de les antigues masoveries del Penyagolosa, mig solsida, però encara amb una solemne majestat, com qui conserva la glòria d’un antic i inqüestionable poder. Sens dubte va ser el mas més important del pla, no sols per l’ampla extensió del cultiu del blat (com ho testimonien dues supèrbies eres), sinó també pel bosc que es recull a l’obaga, ric en fonts i amb una vegetació esponerosa. És un racó sublim, un fondal ple de vida al bell mig d’un bosc de pi rogenc. Sempre que puc m’escape cap a l’Espino –el nom fa referència a un gran espinal o arç blanc, que es troba a l’entrada del mas–. A més a més, en aquell fondal s’arrecera un bosquet de grèvols –un dels pocs del nostre país– amb les seues fulles enxarolades i teses, punxoses i robustes. Una combinació –l’arç i el grèvol– d’una adusta bellesa, i que ja va cantar Espriu: «Arços i grèvol / a la fredor oculta / de tramuntana.»

Abans aquests grèvols els empraven per fer visc, i per caçar ocells la setmana de Sant Joan. El visc del grèvol és de molt bona qualitat, millor que el que s’obté de la planta amb aquest nom (Viscum album). També la seua fusta era buscada pels fusters, per la seua versatilitat. Ara aquests usos han caigut en l’oblit, i a poc a poc aquest grevolar ha anat recuperant-se, amb alguns peus veritablement bells. Però, tot i això, em sorprèn l’absència absoluta de fruits. Això és degut possiblement a la sequera d’aquest estiu. Cada vegada plou menys i els fruits no acaben de quallar. En un recent article titulat «El incierto futuro de las acebedas mediterráneas», publicat a la revista Quercus (núm. 238), s’alerta de com el canvi climàtic –amb un increment de les temperatures mitjanes i una sequera estival més acusada– afecta els fruits del grèvol, que perden grandària i viabilitat, i com això produeix la gradual senescència de les poblacions, amb una manca de regeneració.

Siga com siga, aquest grevolar té un estrany encant. Cau la vesprada, i l’aigua s’ha gelat al gamelló de la font de l’Espino. Un tudó alça el vol, amb un bategar sec d’ales, un esclafit que em sobresalta. Potser el tudó s’ha quedat tan sorprès com jo de no trobar ni un sol fruit en aquells arbres i d’haver de buscar un altre tipus d’aliment. El seu vol potent creua la masoveria de l’Espino, i es perd en la llunyania del pla. El capvespre ja estalzima amples rodals de la muntanya, i cal tornar cap a casa.

El Temps, núm. 1.123, 20 de desembre del 2005