Marta Rojals

El president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va declarar, en una entrevista radiofònica, que no seria desaforat d’aplicar «una sanció econòmica» a tot professional de la comunicació que no fos prou competent en matèria lingüística, o de recomanar-li, si calia, «una destinació laboral diferent» fins que no n’assolís la competència. El degà del Col·legi de Comu­nicaires, ofès pel dubte, va reprovar la proposta titllant-la de «poc democràtica» i afirmant que el rigor i la veracitat anaven «per sobre de la llengua». Vaja, tu! Jo que m’havia fet il·lusions de veure segons quins periodistes d’esports amollant la butxaca, ara em vénen a dir que això de «caure’s per una patada del guardameta amb l’àrbit d’esquenes» és d’allò més democràtic, i, pel que fa als detallets, què coi, si al cap i a la fi «ja ens entenem», oi que sí?

Doncs així vam tenir muntada la polèmica. I dic «polèmica» perquè, en aquest país, les coses de l’idioma (d’aquest que vostè llegeix, no pas de l’altre) no són lingüístiques, no, sinó directament polèmiques. Vegem-ne la diferència: que la BBC faci pagar un preu simbòlic als seus professionals cada vegada que rellis­quen amb l’anglès és una qüestió lingüística, mentre que aquí, si l’entrepussada és amb el català, és una qüestió com? Polèee­mica, molt bé. I dic també «polèmica» perquè uns periodistes molt rigorosos i tal de seguida la van adjectivar així, corrent a omplir titulars amb una suposada amenaça de l’IEC de multar els comunicadors curts de llengua. Vist el rebombori organitzat pels interessats, el president de la Secció Filològica se’ns ha arronsat matisant que, home, multes tampoc, que les exigències han de venir del filtre contractual (ui, polèmica, encara!), mentre que l’IEC-institució ha cuitat a deixar clar que, sobre aquest tema, no s’hi pronuncia. Doncs quina llàstima, què hi farem.

Ara: la veritable llàstima és que hi hagi representants de mitjans de comunicació —i reitero: de comunicació— que renun­ciïn a aspirar a l’excel·lència en el domini de l’instrument prin­cipal de què es val l’exercici de la seua professió. Llàstima també que ho considerin un pal a les rodes, una restricció independent del rigor i la veracitat, que no són pas més fàcils d’exercir, no fotem. Perquè no sé quina mena de rigor podem esperar, de la retòrica d’un noticiaire que desconeix els recursos lèxics i sintàc­tics de la llengua amb què treballa, o que no pot avançar per una improvisació sense l’ajut de la crossa de l’idioma del costat, o que, si anem a la mística, no s’ha trobat mai necessitat de la llum d’un pronom feble (suposant, en el millor dels casos, que en sàpiga l’existència). Sobre com ha arribat a titular-se aquest individu en una universitat de casa també seria un misteri, però potser més senzill d’explicar. El cas és que aquests comunicadors, vulguin o no vulguin, estableixen models lingüístics que van fent forat en els cervells més tendres, i aquesta responsabilitat no pot estar en mans d’uns enraonadors qualssevol. Però és clar, hem quedat que és la mediocritat, la que era democràtica, perquè ens representa a la majoria, així que tira, tira, que aquí el més beneit fa rellotges.

Els partidaris de la laxitud idiomàtica dels mitjans orals bufen i rebufen perquè es pensen que parlar un català correcte és com recitar el Curial e Güelfa fent cops de barret. També demanen, amb les mans al cel i els ulls en blanc, quina classe de català se suposa que han de fer servir, si el del Pompeu, si el del DIEC, o si el de Sant Climent Sescebes, com qui pregunta si el llobarro ha de ser per a fregir o per a fer a la planxa, quan l’única cosa que hom demana és que sigui bo. Però bé, com que l’Institut no es pronun­cia, i una servidora no és filòloga, ni comunicòloga, ni rigorosa, i a més a més té un magnífic corrector que li cobreix les espatlles, deixa la «polèmica» aquí abans de prendre-hi mal. Jo només puc afirmar que si els anys vuitanta vaig deixar de dir «bussón» per dir-ne bústia, i «sello» per dir segell, va ser en una bona part grà­cies a sentir-ho amb tota normalitat a la ràdio i a la tele. I, certa­ment, encara és hora que me n’hagi de penedir.

26-11-2008

No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra, 2015), pàg. 190-192