Màrius Serra

Al Cràtil de Plató apareix l’onomateta, la figura entre mítica i divinoide del legislador del llenguatge, que té la capacitat d’assignar el nom recte i precís a cada objecte o concepte. Naturalment, ser capaç de dictaminar com s’han de dir les coses implica presentar-se com a posseïdor de la veritat que contenen. L’onomateta és algú que troba l’essència secreta dels objectes i els converteix en so. Donald Trump està posseït per aquest deliri que el món mercantil ha transformat en el sector publicitari del naming.

L’última prova d’aquesta dèria és l’ordre executiva que va signar dimarts passat durant la trobada amb els grans magnats tecnològics presumptament partidaris de l’autoregulació (com més car sigui l’auto, millor). L’ordre de l’onomateta Trump obliga l’Administració federal nord-americana a substituir els mots artificial intelligence (AI) per superintelligence (SI) en comunicacions i documents ofi­cials. Si Ibàñez aixequés el cap dibuixaria un capítol nou de Mortadel·lo i Filemó. Més encara quan el document signat presenta Trump com a President of the Unites States (Unites en comptes d’United). Pura SI.

Aquesta setmana el web Rodamots.cat recupera un text del lingüista Eugeni S. Reig que recull una variant valenciana col·loquial extraordinària: la mantàfula («acció de fer creure allò que no és, adulteració, engany», i en segona accepció «desnaturalització d’algun producte afegint-hi una substància estranya»). L’origen etimològic de la mantàfula és una deformació col·loquial del mot savi metàfora, i té variants: mantàfola, matàfula, matràfola, mantàfora… Trump és un mantafulista.

La Vanguardia, 5 d’octubre del 2026