Marià Villangómez: “La troballa”

 

MARIÀ VILLANGÓMEZ

(Eivissa 1913 – 2002)

 

La poesia de Villangómez, excel·lent traductor de la poesia francesa i anglesa escrita els últims dos-cents anys, sempre ha viscut a l’ombra d’aquesta pràctica. Després d’una etapa inicial en què actualitza formes i motius de la poesia catalana immediatament anterior (del sonet a la cançó, passant pel poema estròfic; i de la natura a l’experiència de ciutat, íntima o social), la seva poesia es decanta (a partir d’Els dies, 1950) cap a la vivència del paisatge eivissenc, l’evocació del passat, la introspecció moral i la reflexió sobre l’escriptura (la insuficiència de la qual veiem plantejada a «El poeta»). En la darrera etapa, que s’enceta amb El cop a la terra (1962), l’autor accentua el caràcter meditatiu d’aquests temes, amb un major realisme simbòlic, com apreciem a «La troballa».

 

La troballa

 

Aquí estan enterrats uns déus antics.
Uns déus cruels com solen ser-ho els déus.
Tanmateix acceptaven les pregàries.
Calia tenir-los contents per a algun possible favor.
Per a evitar el seu odi, sobretot.
Car sabrem mai agrair el que tenim?
Les festes sepultades, els testos on s’esmicolen els déus. 

Llaurem la seva terra,
no els coneixem quan es mostren en una moneda mesella.
Quina ventada passà damunt la seva fragilitat!
Aquelles divinitats eren favorables a l’amor,
no arrufaven el nas davant cap desig obstinat.
Esguarda la deessa repetida cent vegades.
no anheles oferir-li algun petit sacrifici antic?
Els vells sacerdots devien tenir un aire bufat,
certa condescendència més als llavis que als ulls.
Han viscut menys que els seus déus de terrissa
i que aquests amulets i presentalles.
Ara esguarda els Cabirs, flames o astres,
els simpàtics Cabirs com uns follets deformes.
Alguna volta, aquí, els devien recordar,
perquè eren molt importants
a llocs de navegants i llargs viatges. 

Ara la terra ofega homes i somnis,
també els amors desvergonyits
que aquells déus innobles no desdenyaven,
parents com eren de la terra. 

Sota els conreus, com una remota arrel podrida,
amb les coses diàries, ham, llumener o joguina.  
 

Extret de Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys,
a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)