MARIA BENEYTO

(València 1925 – 2011)

Pertanyent com Fuster o Estellés a la generació de la guerra, Beneyto ha practicat un bilingüisme poètic ininterromput, amb dues veus paral·leles: civil i col·lectiva la castellana, i intimista i simbòlica l’escrita en català, amb més protagonisme d’un accent afirmativament femení, sobretot a partir de Criatura múltiple (1954), i representat aquí per «Hereus» (Ratlles a l’aire, 1956). La seva obra comprèn grosso modo tres menes de poemes: la radiografia íntima, l’apòstrofe i la fotografia social, com la que ofereix «Ciutat bombardejada», del recull Després de soterrada la tendresa (1993), on contrasta el dolor del record amb l’elegant estrofa de peu trencat.

Ciutat bombardejada

Es trencava la pau blanca dels núvols.
L’alta mort ens plovia vers la vida,
i la infantesa es feia un crit de pedra,
            una negror petita.

Sols era cert que el cel, dalt del miracle
d’altre jorn ben rebut, d’altra esperança
anava fent-se foc pel món on érem
            la novella niuada.

Sols era cert que no arribava l’àngel
que ens pogués dur les lletres de la joia.
(Pensàvem àngels morts, sota la flama
            la socarrada ploma).

La ciutat a l’entorn. I el cel a la terra,
a trons inconeguts tot ell desfent-se.
(On les coques amb mel? On la tendresa?
            On el déu del pessebre?)

Cridàvem sota els llamps amb veu d’espurna.
Trencat el sostre, Déu potser guaitava:
sols va respondre a enderrocs, silencis,
            per l’absència més blava.

Era el clam infinit. La nostra terra
ferida al cor, ens deia sens paraules,
petits noms de la sang que s’enfugia.
            La terra, dessagnant-se.

Ai, la infantesa closa a la tenebra,
com va deixar amb foc les seues fites!
des d’un ressò de flama, sots la cendra,
els pànics ofegats encara criden. 
 

Extret de Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys,
a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)