Manuel Vázquez Montalbán

Ja estava estudiada l’anomenada síndrome d’Estocolm, denominació utilitzada per definir la relació de dependència i complicitat emocional que s’estableix entre els segrestadors i els segrestats. Però l’afany humà per conèixer no té límits i tot just entrar en el segle XXI la síndrome d’Estocolm passarà definitivament a la Història substituïda per la síndrome de Putin, amb tota propietat titulada amb el cognom de l’actual cap de govern rus.

Tot i que bona part del cens no ultimat de persones sensates hagi acollit amb pànic la decisió de Putin de no deixar amb vida cap segrestador, sense que importi gaire el nombre de segrestats que morien en l’intent, el cert és que gairebé tots els mitjans informatius importants han considerat “inevitable” l’actuació de l’exèrcit soviètic contra els segrestadors i els segrestats. De fet, han mort molts més segrestats que no pas segrestadors i no s’ha de considerar un excés o un error, sinó una advertència.

Fins a l’aparició de la síndrome Putin, qualsevol segrestador partia del principi que a l’enemic li interessava salvar la vida dels segrestats, principi tantes vegades qüestionat: només cal recordar que en l’Europa de llarga tradició democràtica, l’Estat italià va preferir deixar que els segrestadors de les Brigades Roges assassinessin Moro abans que acceptar les seves demandes. També el premier peruà Fujimori va liquidar l’ocupació d’una ambaixada de Lima a través d’una implacable intervenció militar que va passar per sobre de cadàvers de segrestadors i segrestats. Recordo que aleshores Fujimori, ja a la baixa i sense que ningú li agraís els serveis prestats, va ser molt criticat, i aquella ostentació militarista va contribuir a minar-li el territori polític que trepitjava.

Però ara cap poder important del món ha condemnat Putin, ni els Estats Units sacsejats per l’efecte de la voladura de les torres de Manhattan, ni en l’Europa aparentment més sensible davant les formes amb què es reprimeix o es fa la guerra. L’assalt al teatre de Moscou certament va estar provocat per una despietada invasió guerrillera que va utilitzar el terror dels ostatges per llançar un ultimàtum forassenyat, però a partir d’aquesta evidència, la resposta immediata de Putin se l’ha de considerar o bé com un avís de com s’aplicarà la raó d’Estat en totes les provocacions suscitades per la guerra santa o un macabre bunyol en què tot ha estat excessiu, sobretot el gas letal.

Si recordem el comportament de Putin davant l’encara misteriós enfonsament del submarí nuclear, cal pensar en el nyap com a primera explicació. Una elecció desmesurada del gas paralitzador que no va diferenciar segrestats de segrestadors i a continuació una execució sumària de terroristes adormits per evitar la molèstia de desajustar-los els explosius que duien adherits al cos. Cal dir que els terroristes s’havien buscat el bunyol o la lliçó de terrorisme d’Estat, però els segrestats no, i a partir d’ara el terror de la població civil, de tota la població civil, potencialment convertida en carn de segrest, es repartirà entre els seus segrestadors i el seus alliberadors. Des de la situació imaginària d’ostatge de terroristes no tinc cap altra reacció que posar-me a tremolar i concloure que és tan perillós el remei com la malaltia, el remei made in Moscou. Si el model prospera, a bona part dels terroristes del món implicats en la guerra santa islàmica, si estan disposats a morir com a kamikazes, els va com anell al dit que vingui l’exèrcit alliberador i utilitzi procediments igualment letals per als segrestats i els segrestadors. A un kamikaze se li’n fot morir i matar de l’explosió provocada per ell o bé de la combinació gas verinós-tiroteig perpetrada per inútils o pel terrorisme d’Estat.

Secció “Elogis desmesurats” · Publicat a l’Avui el 2 de novembre del 2002