Benaurada la donzella que pot viure sense neguits d’amor, ocupada tan sols a filar les seves llanes. Sento vergonya de la meva passió, amago la meva dolença i no goso procurar-me un confident, car no em refio gaire de les meves minyones. Sento una angoixa que em fa anar amunt i avall fregant-me les mans cada cop que la passió m’aclapara. No hi ha tractament per al meu mal, ni puc oblidar-me’n ni que sigui un moment, car el jove, aquest meu enemic, s’està aquí al davant entonant els cants més deliciosos i jo em veig del tot incapaç de prendre una determinació. ¿Com, si no, covarda de mi, podria jo reflexionar sobre aquest fet si no en conec ni la natura ni les maneres, essent com sóc llega en matèria d’amors i inexperta en el tracte carnal? Malviatge el pudor! Malviatge el seny! Malviatge també la severitat del meu trist fadrinatge! Intueixo que, pel que sembla, quan la natura mana, no hi ha norma que valgui.

• Aristènet, Lletres d’amor, traducció de Joan Pagès (Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2009), pàg. 112