Magí Camps

Són cèlebres les juguesques sobre l’ús d’una determinada paraula en un discurs o en un parlament sense que vingui a tomb. Una colla d’advocats, per exemple, en tria una a l’atzar obrint un diccionari i el que ha de pagar penyora està obligat a dir-la durant un judici sigui com sigui. De vegades, però, no és l’atzar qui la determina, sinó la mala bava dels que la trien, per fer el joc més complicat i, alhora, més diver­tit. Qui l’ha de dir ha de desenvolupar tota la seva perícia per fer-se venir bé el discurs i colar-la.

Em vénen al cap aquestes juguesques cada cop que llegint ensopego amb la paraula espona. L’espona és el costat del llit («El Joan s’asseu a l’espona per cordar-se les sabates») i també és un marge de terra cultivable. El sentit original en llatí és el de la caixa del llit, i en llatí tardà adquireix el sentit de marge. És del primer del que vull parlar, un mot que no té equivalent en les llengües veïnes. És per això que he fet una minienquesta a una vintena d’escriptors i també he parlat amb el crític Julià Guillamon, que en un moment m’ha fet a mans un munt d’informació li­te­rària sobre el mot.

A Emma, Maria Barbal escriu: «Tu, com un àngel, el que no tindré a la meva espona». Pep Coll també fa servir el mot, tot i que especificat quan no és el marge: «l’espona del llit». Com que tots dos autors són pallaresos, Guillamon, amb una intuïció ben esmolada, apunta una possible pista rural. Marta Rojals, de les Terres de l’Ebre, enfila encara més la teoria quan m’informa que al seu poble les espones són els marges i que és una paraula d’ús corrent. Ella la fa servir en els seus dos llibres: en la novel·la rural, en sentit agrari, i en la urbana, en sentit mobiliari.

La prova definitiva arriba quan la resta d’escriptors minienquestats, provinents sobre­tot d’àmbits urbans, confirmen que desconeixien la paraula i que l’han apresa en la lectura. Fins i tot, n’hi ha que confessen que no sabien ni que existia. Alguns afegeixen que no la pensen fer servir perquè no els és pròpia, mentre que uns altres, com Núria Cadenes, celebren que la lectura hagi aconseguit donar-li vida i l’han incorporada als seus textos.

Jo m’havia imaginat una mena de complot ordit pel gremi de correctors per entaforar la paraula en tots els originals que queien a les seves mans, però sembla que espona està fent el seu propi recorregut, empesa per uns i altres: «Del diccionari a la vida, passant pels llibres!», resumeix Cadenes. Ara només falta que la fem servir sense especificar, amb tota la seva força. Podem dir «seu al costat del llit» o podem dir «seu a l’espona», però si diem «seu a l’espona del llit», caiem en una redundància que li pren l’ànima.

Publicat originàriament a La Vanguardia, 25 d’abril del 2016