El periodista Manuel Brunet, conegut aleshores com a destacat adversari de les esquerres, malgrat aquesta seva posició política, el 4 de març [de 1936] escrivia, a La Veu de Catalunya, un article titulat molt significativament «L’oasi», en el qual deia: «Penseu, si us plau, que el dia 11 de maig de 1931 no es va cremar cap església a Catalunya i que ara mateix ens hem estalviat dies de dol. I si el dia 11 de maig i ara hem pogut pensar en la possibilitat de fer de Catalunya un oasi, més o menys tempestejat, és —no hi ha cap dubte— aquesta il·lusió col·lectiva de l’Estatut el que ens ha salvat.» Era la primera vegada que s’utilitzava el mot «oasi» per qualificar la situació política i social de Catalunya. Un mot que perduraria…

• Josep Benet, Memòries. De l’esperança a la desfeta, 1920-1939 (Barcelona: Edicions 62, 2008), pàg. 86

Però aquest oasi català es va demostrar un miratge. Quan el 18 de juliol de 1936, una part de l’Exèrcit es va aixecar contra la legalitat republicana i va obrir així la caixa dels trons de la guerra civil, Catalunya no va ser en absolut un oasi. Al contrari. El cicle de la revolució, dels enfrontaments interns a la rereguarda republicana, de la guerra pròpiament dita i de la repressió franquista va ser a Catalunya especialment sagnant i violent. En part per factors endògens, que venien de fora, però en part també per tensions internes, que ja existien en el temps del teòric oasi.

• Vicenç Villatoro, «L’oasi català» (El Periódico de Catalunya, 1 de novembre del 2009)

Tothom parla aleshores de l’«oasi català», i l’expressió, que els catalans admetem i usem, fa una mica la sensació que els partits de casa es tapen mútuament les vergonyes, allò del 3% etzibat en seu parlamentària i el «calla tu perquè calli també jo». És cert que hi ha més bona relació, fins i tot personal, entre partits oposats de Catalunya que no pas a la resta de l’Estat. L’acritud, a la capital de l’altiplà, és paradigmàtica. També entre els periodistes, entre els escriptors i entre els lectors de diaris —és fama que, a Madrid, passejar-se amb determinats diaris sota el braç en segons quins dies pot valer un insult espontani—, perquè la societat catalana tendeix a la moderació o, si voleu, a la distensió. La batalla d’idees pot ser fins i tot cínica, però les maneres són correctes.

• Patrícia Gabancho, El retorn dels catalans (Barcelona: Meteora, 2010)

Segons la seva versió [de Jordi Pujol], al llarg de la seva carrera els socialistes l’han insultat, vexat i calumniat, accions totes reprovables i especialment cridaneres en el perpetu oasi català. En un primer moment, costa recuperar situacions en les que Pujol fos objecte d’aquestes agressions socialistes, però finalment es troba la mare de totes les ferides, el cas Banca Catalana, segons Pujol manipulat pels socialistes per destruir-lo políticament i deixar-lo com un drap brut no ja com a mal banquer, que ho va ser, sinó com un aprofitat practicant de l’apropiació indeguda.

• Manuel Vázquez Montalbán, «El fàstic» (Avui, 16 de novembre del 2002)