tros [mj. s. XIII]; mot comú al català amb l’occità tros, paraula essencial en les dues llengües (de les quals el portuguès i el castellà manllevaren llur troço/trozo ‘fragment’, d’ús limitat i tardà); d’origen incert; és, però, bastant segur que es relacionen amb el francès antic i dialectal trous ‘tronxo de planta’, ‘fragment de llança, part del seu fust’, l’occità antic tors ‘tros d’una cosa’, ‘fragment de llança’ i l’italià tórso ‘tija d’una planta’, ‘tronc del cos humà’, els quals provenen del llatí thyrsus ‘tija’ (< grec θύρσος); en els detalls de la fonètica i del sentit, aquesta etimologia topa amb diverses dificultats, que es poden explicar per la influència del verb català trossar [fi s. XIII] i fracès trousser ‘arremangar’ i ‘disposar la càrrega damunt d’un animal’, el qual era torser en francès antic, i és probable derivat del llatí tardà torsus, participi de torquēre ‘tòrcer’, ‘retòrcer o doblegar sobre quelcom’, i la del seu derivat destrossar [mj. s. XV] ‘despullar algú de la seva càrrega, saquejar-li els béns i robes’, ‘destrossar algú: fer-ne estrall’; és probable que en canviar-se torser, –sar en trossar i destrossar, aquest canvi se’n rossegués el de tors en tros, i al mateix temps això ajudés a l’ampliació del significat del mot catalanooccità tros/tors, que ja no fou solament el fragment d’una tija, sinó un tros resultant del trosseig o destrossa de qualsevol cosa.

• Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016), pàg. 520