Amadeu Cuito

En aquells anys tan dominats per les discussions ideològiques, la política catalana de l’exili estava lluny de formar part dels meus interessos i no vaig donar cap importància, ni cap significat particular, a l’elecció de Josep Tarradellas a la presidència de la Generalitat. Aquella elecció i les polèmiques que va suscitar em van semblar poca cosa més que baralles d’un món caduc. El 1954 el president Irla, vell i malalt, va nomenar, tot d’una, en Tarradellas conseller primer, i li va delegar les «funcions executives». Tot seguit va renunciar a la presidència de la Generalitat i va encarregar al mateix Tarradellas la creació d’un consell de grans electors amb l’única missió de trobar-li un successor. La maniobra meticulosament preparada pel beneficiari contravenia clarament l’Estatut interior que preveia en cas de mort, o incapacitat, del president la seva substitució pel president del Parlament, que aquell any era en Serra i Moret. Però en Tarradellas va tirar pel dret. Erigit en mestre de cerimònies, se’n va anar a Mèxic, on tenia més llibertat de maniobra i, després de proposar la presidència a totes les personalitats eminents de qui coneixia per endavant la resposta negativa, va constituir el consell d’electors. Aquest consell li va oferir la presidència i tot seguit va sotmetre aquesta nominació a la votació del que quedava de l’antic Parlament. Van votar els onze diputats que residien a Mèxic i, per delegació, deu que vivien a França i cinc en països sota règims dictatorials. El resultat va ser: Tarradellas vint-i-quatre vots, Pau Casals un, Serra i Moret un. Amb la feina enllestida, va dissoldre el consell d’electors i va tornar-se’n a casa. Un passa-passa magistral. Tot aquell episodi em va semblar totalment irreal i encara més irreal la bizantina discussió sobre si s’havia respectat o no el reglament interior d’una institució que havia desaparegut feia quinze anys. La Generalitat podia tenir tot el valor simbòlic que es volgués, però no veia de què podia servir. Per a mi només comptaven els grups polítics que actuaven sobre el terreny inspirats per les mateixes ideologies dels seus homòlegs europeus i no em podia imaginar que aquell polític que havia aconseguit fer-se elegir president d’una Generalitat exiliada pogués aconseguir un dia ser president d’una Generalitat restaurada…, ni tampoc que Franco es moriria pacíficament al seu llit.

Amadeu Cuito, Memòries d’un somni (Barcelona: Quaderns Crema, 2011), pàg. 111-113