Antoni Rovira i Virgili

El nostre Rusiñol ha popularitzat el nom de «nit de l’amor» aplicat a la nit de Sant Joan, nit de foc i de flames, oferta a l’expansió del jovent i a l’espera de l’alba… Recordem haver contat ací mateix, un tal dia com avui, un record personal que mostrava el contrast colpidor de l’alegria popular d’aquesta nit i la profunda tristesa dels sons de música dins la fosca i la solitud del camp.

Tanmateix, hi ha en la nit de Sant Joan, vista a ciutat, una gran alegria de multitud. A Barcelona i en altres ciutats ha arrelat tan profundament la celebració d’aquesta festa de fogueres i de músiques, que és impressionant l’enorme riuada humana en les amples vies ciutadanes durant tota la nit. De segur que en cap altra nit de l’any no hi ha al carrer una quantitat comparable de gent. Els barcelonins que dormen en aquesta nit potser no són tants com els que vetllen. És difícil d’elaborar una estadística sobre aquest punt, però és un fet que el prestigi de la nit d’alegria porta als carrers moltes desenes de milenars de ciutadans.

La multitud en festa, aplegada a l’aire lliure o movent-se com un riu pels carrers de la ciutat, té sempre una força vital de joia. Hi podrà haver dolors de moltes ànimes, punyides en molts cors. Però de la multitud surt una sensació d’alegria. Una alegria superficial i visible, buida i ressonant.

Foguerades i coets, coques i balls, la nit d’alegria passa damunt la ciutat… Quan, com a casa nostra, la festa tradicional transcorre sense incidents lamentables, ofereix una bella prova de les qualitats ètniques. Sense acords previs ni programes fixats, l’espectacle de la multitud pren un ordre espontani i adopta una disciplina natural. Diríeu que la tradició ha ensenyat a les multituds nostres de conduir-se bé en els dies i en les nits de festa.

Festa del foc i del sol, la nit de l’amor és una aventura per als qui es llancen a cercar-hi esplai. Entre la claror del foc i l’espetec dels coets, entre els sorolls de música i la remor de la gentada, passen les hores d’aquesta nit. I en arribar la claror del dia hi ha en els rostres una blancor insòlita. Alegre i tot, la nit de Sant Joan és una nit perduda per als qui volen aprofitar-la enterament. En els rostres i en el moviment d’homes i dones apareixen molt marcats els senyals de la fatiga, que és el preu d’una alegria forçada, obtinguda contra l’imperi reposador de la nit.

Fan bé aquells qui, després de guaitar la ciutat envermellida per la claror de les fogueres, renuncien a esperar l’alba que s’acosta. L’encís de la nit de l’alegria, el trobem en les seves primeres hores. Més tard, el cansament és el càstig de la disbauxa. La nit de Sant Joan té un epíleg trist per als qui saluden el sol sense haver aclucat els ulls. Perdre la nit és perdre l’alegria que la nit no pot donar. Qui espera, després de la revetlla, la llum del dia, veu l’espectacle punyent dels petits munts de cendra que ocupen el lloc de les grans fogueres resplendents.

 
Publicat originalment a La Publicitat el 24 de juny de 1928,
reproduït a Teatre de la natura. Teatre de la ciutat (Barcelona: Proa, 2000)