El mot d’avui m’ha fet pensar que la meua padrina i com ella, totes les veïnes del vilatge, confonien les nocions de watt i de bugia quan parlaven de la potència elèctrica d’una bombeta. Per exemple, deien «un llum de 60 bugies» en comptes d’un llum de 60 watts.

En realitat, sense saber-ho, feien referència a la bugia com a unitat d’intensitat lluminosa, una unitat que equivalia, més o menys, a la intensitat lluminosa d’una espelma o bugia encesa i que va ser reemplaçada per la candela durant la novena Conferència General de Pesos i Mesures que tingué lloc el 21 d’octubre de 1948. La candela és l’actual unitat del Sistema Internacional. El seu valor ha estat fixat, arbitràriament i aproximada, a una bugia, per raons de compatibilitat amb pràctiques que ja existien des de feia temps.

Abans de la segona guerra mundial, les bombetes elèctriques més comunes eren de 10 i 16 bugies. Les de 16 bugies, per exemple, tenien una potència elèctrica de 55 watts i funcionaven a una diferència de potencial de 110 volts que era l’antic voltatge de la xarxa elèctrica francesa. L’eficàcia lluminosa d’aquest tipus de làmpades era màxima quan eren noves de trinca. Després, anava minvant per culpa del carbó emprat en la fabricació del filament. En arribar al punt d’incandescència, el carbó es sublimava i es dipositava sobre la paret interna de l’ampolla, emmascarant-la, a poc a poc. La bombeta es feia cada vegada més opaca abans de cremar completament.

Més tard, per evitar els inconvenients del carbó, els filaments es van fer de tungstè i les làmpades d’incandescència van assolir una eficàcia lluminosa constant d’1 watt per bugia. D’aquesta equivalència va venir la confusió entre el watt i la bugia, dues unitats que, normalment, no tenen res a veure entre elles.

Joan Bosch (Elna, Rosselló)