Josep Vicent Marqués

—He tingut un malson aquesta nit —digué l’avi—. Estava morint-me. L’àngel de la mort, que dic jo que seria un àngel i de la mort, perquè jo d’aquestes coses no entenc, em visitava i em preguntava com volia jo el rètol, epitafi sembla que es diu, allò que es posa als difunts una vegada soterrats perquè es veja que el mort és un mateix i no, diguem-ne, l’avi Camatorta. «Ara t’ho dicte», li dic jo, i l’àngel trau el bloc i la llapissera. I jo li dicte: Aurelià Vicent Josep del Carme, no, del Carme no, del Carme era mon germà, el Tonico, de la Trinitat; això mateix, Aurelià Vicent de la Trinitat em sembla a mi. Però escolte, jo, si és possible, voldria fer la cosa pel civil, I l’àngel no em diu ni que sí ni que no i jo continue: Mariner i Donet. Donet no, ara que recorde, que ma mare era Lamberta Fontbellida i Donet, o siga que jo sóc Fontbellida de segon, no Donet. Això mateix, Aurelià Vicent Josep de la Trinitat, que ja mon pare volia posar-me Progreso, però ma mare no el va deixar i això que era una dona molt ferma, no crega; va ser ella la que llegia Mella, no Vázquez de Mella, Mella a seques. Com li dic, Mariner i Fontbellida, nascut a la Foia de la Plana, bon vi que fan allí, vosté no beu? I l’àngel no em diu ni que sí ni que no, i jo continue: nascut el vint-i-quatre d’octubre de mil nou cents… vegem, jo tinc dos anys més que el meu germà Tonico, Tonico és de l’edat del Paquito, Paquito va anar a l’Àfrica quan la guerra del moro. No tornà, pobret, quina guerra! ¿Vosté hi estigué? I no em diu ni que sí ni que no, i jo continue: mire, lleve el nou-cents, mil vuit-cents noranta-vuit devia ser. I l’àngel de la mort, que em pense jo que devia ser l’àngel de la mort, apuntant i esborrant fins que m’ha despertat l’haca del Jeroni, que, passades les cinc, no deixa dormir ningú. Uf! Quin malson!

Dins Amors impossibles (València: Tres i Quatre, 1985), pàg. 58-59