Josep Pla

Després d’haver presenciat, amb els meus propis ulls, la marxa sobre Roma i el començament del Govern feixista a Itàlia, vaig ser enviat a Berlín per donar una idea del que era la inflació monetària en aquell país. No és literalment cert que la inflació monetària alemanya es produís immediatament després de la pèrdua de la guerra. La derrota originà l’eliminació de totes les famílies regnants establertes en el territori de l’Imperi, sobretot dels Hohenzollern de Prússia, que eren els més odiats. Hi havia hagut a Alemanya un federalisme monàrquic. Ara, la nova constitució de Weimar establí un federalisme republicà democràtic. En tot aquest primer període es produí una espècie d’apoteosi —en gris— del partit socialdemocràtic, és a dir, del socialisme alemany, flanquejat d’un nombre de professors molt saberuts i d’una quantitat d’intel·lectuals generalment jueus, que s’havien sentit postergats. Ebert fou elegit president de la República, i l’esdeveniment fou molt remarcat. Després del desori ampul·lós i uniformat dels Hohenzollern i del cèlebre kàiser, posar a la direcció d’un país com Alemanya el fill d’un sabater d’escaleta fou considerat un fet molt significatiu. Ebert era un home de mitja mida, gras, que portava sota el llavi inferior una mosca molt notòria. Les mosques, com a fenomen capil·lar, havien desaparegut gairebé de tot Europa, però Ebert encara en portava. Prússia fou l’Estat de l’antic Imperi de Bismarck més dominat pels socialistes. Pràcticament, fou un domini total. Aquest fet fou trobat, també, molt significatiu, perquè, en els períodes de convulsió, els observadors solen utilitzar la paraula «significatiu» per a assenyalar qualsevol contrast. Ara bé: quan el contrast és purament superficial, la paraula «significatiu» no té la més lleu importància. El fenomen de la Constitució de Weimar hauria estat el que hauria pogut tenir més significació, una significació real; però el cert és que, a mesura que aquest text fou successivament aprovat, començà a aparèixer la idea que aquesta Constitució era tan bona que no tindria cap viabilitat. Era una Constitució bona, excelsa, idealista, però era una Constitució que no tocava de peus a terra, inadaptable al poble, a l’esperit alemany, que, pel fet de dir-se ara socialista o cristià social, continuava essent el que havia estat sempre, és a dir, específicament germànic, alemany. Els primers que digueren aquestes coses foren tractats de murris i de cínics, però el cert és que totes les seves previsions es confirmaren. Per mantenir en plena vigència la Constitució de Weimar, els socialistes crearen a Prússia un Govern aparentment fort, amb personatges com el ministre Scheidemann, amb una milícia armada i una disciplina sindical típicament siderúrgica. Els homes de Prússia foren tinguts per uns tipus de ferro, incommovibles, terribles, morals i inqüestionables. En aquell espai tractaren d’aliar el socialisme, en definitiva sentimental, amb les virtuts prussianes-bismarckianes, tot allò que diuen els manuals sobre Prússia, les virtuts prussianes, el ferro, l’acer, el que no es pot torçar —tractaren, en fi, de continuar tot allò que, des de Frederic el Gran, les guerres contra Napoleó i el príncep de Bismarck, s’havia escampat, pertot arreu, sobre l’Estat prussià. Però quan vaig arribar a Berlín en aquesta etapa em vaig adonar de seguida que l’Estat prussià, que superficialment era fort i segons els diaris —naturalment pagats— era incommovible, havia establert —inconscientment, és clar— una convivència relaxada, en la qual no funcionaven els principis de la policia més elemental. A mi, aquesta classe de països m’agraden una estona —no gaire. Són incòmodes, perquè creen la inseguretat total. Però tota aquella situació hauria pogut anar tirant —segons els observadors considerats de vista llarga— perquè hi havia un factor general positiu: que era la possibilitat immensa dels alemanys pel treball passés el que passés, a guerra perduda com a guerra guanyada —sobretot a guerra perduda, és clar. Tot això, ho deien uns senyors de gran i reconeguda perspicàcia. Però després hi havia la realitat…

Després de la derrota, el marc alemany caigué una mica, no gaire, de manera que, els mesos successius al desastre, es pogué comprar un dòlar americà, a Berlín, per disset o divuit marcs. A proporció, la moneda del país vençut caigué menys que la d’alguns altres països vencedors. I és que fou mantinguda la idea del treball del poble alemany. La dégringolade del marc, és a dir, l’inflacionisme monetari galopant, es produí coincidint amb l’ordre d’ocupació de la conca del Ruhr, donada pel president Poincaré, a les tropes franceses manades pel general Mangin —si la memòria no em falla. Per aquelles dates vaig arribar a Berlín, passant per Viena i Àustria —país que en aquell moment era molt pobre— i venint d’Itàlia. Vaig anar a caure en una pensió de Wilmersdorff, plena de gent de diverses procedències, però sobretot de russos emigrats. Vaig ser proposat de seure al menjador en una taula ocupada per un senyor de mitja edat, grisaci, ros, d’ulls blaus, ben vestit, prim, asticat, comprimit, que em semblà desproveït d’una qualsevol personalitat —fora, és clar, de la personalitat natural. Parlàrem llargament en el curs dels repassos. Em digué que era rus, emigrat polític, que tenia molt poques esperances de tornar al seu país i que, dintre el que permetien els temps, anava simplement tirant. Tot això, ho vaig recollir molt barrejat amb els tòpics habituals en aquesta classe d’establiments desproveïts, en general, d’intimitat. Gairebé totes les converses de la ciutat giraven al voltant de la caiguda del marc alemany. La gent comprava els diaris per seguir l’ocupació del Ruhr, però sobretot per llegir les cotitzacions de la moneda nacional. Jo estava molt desorientat. El marc havia començat a caure d’una manera vertiginosa. Si el primer dia d’arribar el marc es cotitzava —amb el dòlar— a dos mil, al cap d’una setmana s’havia posat a cinc mil. La gent estava sorpresa, però tenia una tendència a creure que el moviment duraria poc i seria esporàdic. No tenia cap preparació per a resistir aquell embat —llevat, com acabo de dir, la creença que la duració del fenomen seria molt escassa. Es produïren, però, les primeres elevacions de coses —sobretot de coses de menjar—, i la sorpresa anà d’augment. Personalment tenia una vaguíssima noció del que passava. Habituat a una època en què les oscil·lacions monetàries havien estat insignificants, em costava de donar una qualsevol importància a la qüestió. No sabia ni el que era la moneda ni el que socialment representava. Un dia, a l’hora de sopar, la criada em portà a taula el correu acabat de repartir. Hi havia un sobre — el que solem anomenar un gir postal — amb uns bitllets a dins, bitllets espanyols, pessetes, que m’acabava d’enviar la direcció del diari. Com que el sobre havia quedat una mica escarbotat, els bitllets que contenia es veien a simple vista. El meu company de taula— el senyor rus — se’ls mirà un moment, però no semblà pas donar-hi importància. Parlàrem de qualsevol cosa —aquell senyor, com a bon rus, volia parlar en francès, deia, per practicar-lo—, com en els altres repassos.

L’endemà, també a l’hora de sopar, el comensal em digué, amb un lleuger somriure:

—Ahir vostè rebé una determinada quantitat…

—Sí senyor, vaig rebre la mesada.

—Em permet una pregunta? Li voldria demanar quin destí ha donat als diners que li enviaren.

—He fet com sempre: els he canviats a la sucursal del Dresdner Bank de la cantonada.

—Ha canviat tots els diners?

—És clar.

—Sospito —i perdoni— que ha fet un mal afer. Si no té altres diners, passarà un mal moment per a arribar a fi de mes. Els mesos de vegades són llargs. Aquesta qüestió del marc és molt seriosa. Vostè segueix la dégringolade?

—Vagament. Per a mi és una qüestió totalment nova, ignorada. La primera notícia de la qüestió, l’he tinguda aquest matí en anar a pagar la pensió: m’han presentat una nota considerablement augmentada.

—És clar. El jueu que dirigeix aquesta pensió no és pas precisament un imbècil. Segueix el curs de la moneda. És perfectament natural. Si gosés, li voldria dir unes coses que li podrien ser d’una certa utilitat.

—Si li plau, li estaré molt agraït.

—Primer de tot, es faci enviar bitllets petits del seu país, els més petits que hi hagi. Si vostè no necessita una quantitat important, canviï de mica en mica, per a les despeses que se li vagin presentant. Tenir marcs a la cartera no és tenir res. El seu preu és cada dia més petit. La seva plasticitat comença a ésser fabulosa. És gairebé segur que continuarà…

Vaig quedar sense saber què dir. L’augment del preu de la pensió —que havia reduït, de molt, les meves entrades— donà a les paraules del meu company de taula una versemblança total. Era absolutament notori que vivia en la pura i absoluta ignorància.

Amb això, menjàrem un trosset de formatge de Tilsit i una poma al forn, gairebé sense sucre, aspra. I, mentre plegàvem el tovalló, el meu company, que durant tota la conversa demostrà una gran necessitat de parlar, controlada, em digué de cop i volta:

—És curiós. Vostè, aquesta setmana, haurà fet una pèssima operació. Jo, en canvi, l’he feta excel·lent, immillorable.

—Ah!

—Sí senyor, immillorable… — digué assenyalant amb el dit una cadena d’or que portava penjada al coll i que, després de fer-li una gran corba sobre el pit i el ventre, se li acabava en una butxaca de l’armilla. Era una cadena d’or normal, evidentment llarga —de cadena senzilla, però de gran qualitat—, una d’aquelles cadenes que els grans burgesos solien portar sobre el pit i el ventre i que, davant una roba negra, produïen un efecte de distinció i de simplicitat, sobretot quan no es portava cap altra joia considerable.

En les paraules d’aquell senyor, hi vaig trobar un punt de petulància, i això és el que em donà peu per a demanar-li que m’expliqués la immillorable operació que havia fet.

—Li ho explicaré de seguida —em digué—, pensant, sobretot, que potser li podrà servir d’orientació. Ha de perdonar les meves paraules… És una operació insignificant. Miri: dilluns vaig anar a una casa d’empenyoraments coneguda per la seva respectabilitat i vaig empenyorar aquesta cadena que vostè té al davant. Em donaren una quantitat determinada de marcs, perquè la cadena és bona. Ja en possessió d’aquests marcs, vaig anar de seguida al banc immediat i amb ells vaig comprar dòlars. Vaig guardar els dòlars i em vaig quedar uns quants marcs per a les despeses immediates. Divendres, cinc dies després, vaig canviar els dòlars en marcs. La moneda havia considerablement baixat. De 95.000 a 140.000, un dòlar. Amb els marcs vaig desempenyorar la cadena, i aquí em té amb la cadena, els marcs i els dòlars que m’han sobrat. Amb aquests diners penso viure un parell o tres de setmanes, amb una perfecta normalitat.

—Ja ho entenc.

—Ho ha comprès?

—Ho he comprès perfectament. L’operació em sembla considerable. La que jo he fet, en canvi, és absolutament desgraciada.

—És la paraula. S’ha equivocat. Però tot vol experiència. El mes entrant, es defensarà amb més possibilitats. Cregui’m a mi. Canviï a poc a poc: si va al restaurant, canviï abans d’entrar-hi. Es faci enviar bitllets petits. Els bitllets grossos, atesa la plasticitat monetària, són un desastre, un simple moviment romàntic. Ha vist la quantitat de cases de canvi que es posen a Berlín? Aviat n’hi haurà una a cada cantonada. Tothom juga a la baixa. Mentrestant, el director del Reichbank va dient cada dia als diaris: «Un marc és igual a un marc.» Aquest senyor ha de fer aquest paper. No en pot fer d’altre, les cases de canvi fan el seu, probablement empernats en el que solem anomenar el patriotisme prussià —ai!

—Si em permetés una pregunta…

—Segur. Vostè dirà…

—Entra en els seus propòsits repetir el truc de la cadena d’or altres vegades?

—Tantes vegades com sigui necessari. El marc ha iniciat una davallada. El fet és natural. L’ocupació del Ruhr ha estat el bufarut que ha tirat a terra el castell de cartes, que s’ha tractat de mantenir, a base de la ferramenta prussiana. Tot s’ha ensorrat. El país i el seu significat més clar, la moneda, han iniciat una immensa davallada. On arribarà? No hi ha res, absolutament, per a defensar-la: ni homes, ni coses, ni interessos. No ha quedat res. Alemanya és una densa societat dominada per un sol problema: el de menjar. Difícil problema, per als alemanys, que no reben moneda estrangera com vostè o no saben utilitzar racionalment aquesta cadena d’or; s’ha iniciat una temporada tràgica.

—Però això no tindrà límit? És inhumà i absolutament fantàstic.

—Per ara, el límit no es veu enlloc.

M’allargà un exemplar d’un diari de la «Börsische Zeitung». Em demanà que llegís la cotització de la moneda en aquella mateixa tarda. El marc, que el divendres passat era a 140.000 amb el dòlar, ha arribat, avui dilluns, a 165.000. Quedo notòriament atabalat. Penso que si a aquest ritme a fi de mes canvio els diners en bloc, com la darrera vegada, em serà molt difícil d’arribar a cap.

—Aquesta cadena d’or que vostè presenta és realment sensacional —que jo li dic per treure’m (amb poc èxit) les cabòries del cap.

—Sí. És possible que sigui la clau de la meva vida una llarga temporada.

—Però, així, vostè ho veu tan llarg…?

—Però, i com vol que no ho sigui, atesa la immensa riuada? Aquesta moneda, com totes les coses en perdició, s’hauria de defensar, i no es veu enlloc cap defensa apreciable.

En el Tractat de Versalles, França imposà el criteri que Alemanya, país vençut, havia de pagar la guerra. Aquesta idea nasqué de la contribució posada per Bismarck a França, país vençut, després de la guerra del 70. Després d’aquesta guerra, França pagà religiosament, i sense dificultat, la contribució imposada, perquè l’Estat i els particulars tenien molt d’or tesauritzat. Després de la guerra del 14-18, Alemanya, d’or, no en tenia gens, i així el fenomen històric no es pogué repetir com s’esperava. No hi ha dos països iguals. Amb les reparacions, Alemanya contribuí a la reconstrucció d’alguns pobles del nord de França, lliurà una considerable quantitat de vagons de carbó i d’altres matèries, però els interessos francesos consideraren que aquests lliuraments els feien una competència intolerable. Es plantejà el problema de saber com Alemanya pagaria la guerra, i així, de cop i volta, un professor de la Universitat de Cambridge, Mr. John Maynard Keynes, publicà un llibre d’un gran to, perfectament documentat, «Les conseqüències econòmiques de la pau», en el qual demostrà que Alemanya no pagaria la guerra perquè li era absolutament impossible de pagar-la. El llibre de Keynes tingué una repercussió immensa, i, com que convencé la gent, tingué una gran eficàcia. Fou davant la insolvència d’Alemanya que Poincaré ordenà l’ocupació del Ruhr —exactament com s’hauria pogut fer a la Guerra dels Trenta Anys. Però la decisió de Poincaré anà seguida d’un document decisiu originat pels juristes de la Corona anglesa. Aquests juristes establiren, amb tota classe de fonaments, que l’ocupació del Ruhr era il·legal. Així, la teoria de pagar la guerra no es pogué realitzar i l’ocupació del Ruhr fou considerada un fet il·legal. Aquestes dues victòries costaren a Alemanya, però, la galopant, tràgica inflació monetària. Fou un fenomen enorme, d’un dramatisme social com poques coses he vist en tota la meva vida, que s’hi puguin comparar. Sobre aquest fet, hi he pensat reiteradament en el curs de la meva existència. Crec que el preu de la moneda, a cada moment, és potser l’esdeveniment més considerable de l’aventura humana en aquest món. Crec que el preu de la moneda és l’única cosa important del que s’anomena l’economia política o general i que aquest fet és inseparable del que se’n diu la moral individual. Quan penso en aquella inflació se m’apareix sempre una zona d’ombra, que no he pogut aclarir mai. Em refereixo a la total inanitat del Govern alemany de l’època format per socialistes i demòcrates cristians per haver-la deixada arribar tan enllà —és a dir, fins a la misèria total. L’origen de la inflació és històricament establert: l’ocupació del Ruhr per l’exèrcit de França. El procés de la inflació quedà col·lapsat quan per a comprar un dòlar foren necessaris quatre bilions dos-cents mil milions de marcs. El fet que hagués estat possible d’arribar a aquesta magnitud està encara, al meu entendre, per aclarir i dilucidar. La conseqüència de la inflació és, històricament, igualment clara: el triomf de Hitler i del nacionalsocialisme, a veles desplegades. La inflació alemanya de l’època de la República de Weimar és un dels fenòmens clau del segle actual, el que probablement haurà tingut una importància històrica més profunda i ha deixat un rastre més impressionant.

Des del moment que començà, sense que ningú li donés cap importància, fins que el dòlar arribà al capdamunt de tot (1 dòlar = 4 bilions dos-cents mil milions de marcs) hi ha un període durant el qual vaig viure a Berlín o viatjant per les ciutats alemanyes amb el meu amic Eugeni Xammar. Com que tant Xammar com jo rebíem cada mes una determinada quantitat de moneda dura, certament escassa, però, en fi, eficaç (jo rebia cada mes 750 pessetes que m’enviava el diari), fèiem una videta, molt semblant a la pura i simple cucanya, no pas certament fastuosa, però a la meva manera remarcable. Vaig tenir molt en compte les reflexions que em projectà el meu company de taula de la pensió de Wilmersdorff. La primera cosa que vaig fer fou deixar el referit establiment i llogar una habitació de fàcil sortida i entrada i dedicar-me a prendre els repassos al restaurant. Tot el problema consistí a posar a la base de la meva vida una forma o altra de cadena d’or —com la que tenia aquell ciutadà rus emigrat, només que ell vivia d’una matèria infungible que era la cadena, i jo de bitllets de vint-i-cinc pessetes, que anava, sempre que era necessari, canviant. En realitat era igual. El marc anava implacablement baixant. Abans de dinar canviava el petit bitllet; quan acabava els marcs tornava a canviar. Hi havia cases que no tancaven mai. I cada vegada us donaven més diners. Era un do-me’n, do-me’n prodigiós, misteriós, fenomenal. Vivíem en una societat d’hiperboris, d’una complexió considerable, de prussians, que s’anaven fonent com una candela. Mentrestant freqüentàvem el restaurant que més ens abellia, demanàvem una botella de vi del Rin, enviàvem tres o quatre violetes —dos ralets de violetes— a la puta més descarada. De vegades agafàvem uns trens magnífics i tan aviat érem a Breslau com a Bonn, a Munic com a Hamburg, a Stettin com a Chemnitz. Vaig veure llavors una quantitat enorme de museus, de catedrals, d’universitats, de llocs cèlebres, de monuments històrics, de llocs d’esbargiment amb senyors grassos i ben vestits, senyoretes de la prostitució, pederastes de gran importància, la casa de Kant a Koenigsberg, la de Schiller a Iena, el convent de Luther a Erfurt, concerts memorables, ballades impel·lents, llums fastuoses. Vaig tenir la impressió de viure durant una temporada, no pas curta, en un món de purs criminals, dintre el qual jo feia un paper absolutament modest i insignificant, però vagament tocat de bandarreria fonamental. El fet em costà de comprendre, perquè sempre vaig considerar inconcebible que per 750 pessetes el mes es poguessin arribar a veure, a escoltar o a fer tantes impressionants collonades. Però la meva posició era absurda: el marc anava simplement baixant, i això cada setmana, cada dia, a cada hora, a cada instant.

Berlín arribà a tenir un aspecte molt brillant. Era la capital del país que havia perdut la guerra, però semblava que era la del país que l’havia guanyada. S’hi projectaren una gran quantitat de persones de totes classes, de tots els pellatges, de totes les llengües. Primer arribaren els qui volien comprar bastons o cuines econòmiques, o llibres, o pianos, o catifes. Després vingué un personal més distingit, per comprar cases. Després tractaren de comprar negocis, indústries, fàbriques. Si haguessin pogut arrencar una fàbrica com aquell qui arrenca un queixal, ho haurien fet sense pensar-s’hi gaire. Arribà un moment que tot era a l’encant. Quan per a comprar un dòlar es necessità la mòdica suma d’un milió de marcs, es produí una espècie d’embogiment —entre els estrangers, sobretot— general. La professió de la prostitució anà en franc augment, així com la inversió femenina. Després de tants anys de duresa i displicència prussianes, el desballestament fou total. Vaig veure arribar alguns aventurers del meu país: el primer que feien era mantenir una senyoreta, llogar un pis i regalar-li un gosset que era una monada. «Quines senyoretes més guapes!», solia pensar. Sempre descarrega una mica pensar que hi ha bandarrets més considerables. De vegades rebia notícies del meu país amb referències al fenomen de la inflació. Amb el dòlar a dos o tres milions de marcs, encara hi havia gent que, a casa nostra, jugava a l’alça. El fenomen feia rodar el cap. No vaig saber mai si compraven marcs pel gran amor que sentien per Alemanya i perquè hi havien dipositat la seva confiança o simplement perquè la capacitat de treball del poble alemany arribés a mantenir-los consolidant aquelles compres folles. El senyor Gambús, de la Banca Arnús —banc que llavors contenia molts interessos francesos—, jugava a la baixa. Un dia, el senyor Gambús manifestà la seva estranyesa davant el fet que en el curs de l’última setmana el marc no s’hagués mogut. Era simplement perquè els obrers de la tipografia de Berlín en què es fabricaven els bitllets s’havien declarat en vaga, la circulació no havia augmentat. La fàbrica, o les fàbriques, de bitllets no havien pas pogut donar l’abast a la circulació. Hi havia bitllets de cent marcs que a través de successives marques havien valgut mil, deu mil, cent mil marcs. Els bitllets valien el que deia el segell que en darrer terme hi havien estampat. Ah, els bitllets de milió, de cinquanta milions, de cent milions, de mil milions… quin horror, quin fàstic! Encara em sembla que em cremen les mans! Després del que acabo d’escriure, no crec que hi hagi ningú que pugui dubtar del meu intens amor per les peces de cinc cèntims, de dos cèntims i mig i d’un cèntim, d’un sou, com en els països realment consolidats he trobat.

Però tot això bullia externament sobretot en els dancings, teatrets pornogràfics i establiments equívocs encara que molt il·luminats. Després hi havia els alemanys, el poble del país. Havien fet la guerra i l’havien perduda —com era indefectible. El poble és el qui paga sempre la seva inconsciència. La guerra del 14-18 produí més d’onze milions de morts. En aquesta fabulosa massa, la contribució del poble alemany —com la del poble francès— havia estat decisiva. En aquella època es considerava que la història no és res més que una successió d’enormes osseres en el curs del temps. Després d’aquella immensa catàstrofe algú començà a dubtar que la història fos exclusivament aquesta ineluctabilitat cega. Ara, a set o vuit anys dels fets, n’hi ha algun més. No gaires més. Per fortuna o per desgràcia, la primera conflagració general s’acabà trobant-se l’aviació en un estat de precarietat destructiva, i així Berlín —com la majoria dels centres directius d’aquella guerra— en pogué veure l’acabament sense que s’hagués trencat ni un vidre. La rereguarda quedà intacta, cosa que donà, a la imbecil·litat profunda i sistemàtica de la gent, les esperances consegüents. Molts alemanys cregueren que aquella guerra havia produït una gran quantitat de dolor, però que en definitiva havia estat un fenomen esporàdic, tanmateix inevitable, contra el qual no es podia ni tan sols intentar res. La guerra estava lligada amb la mateixa naturalesa humana, i no hi havia res a fer. Durant dos mil·lennis, a Europa, les guerres havien estat paral·leles a l’estabilització mental, a la ignorància i a la tenebra. Les guerres modernes eren paral·leles al progrés. A Alemanya, com en general al nord d’Europa, el progrés no és un fet insòlit: és un fet habitual, la mateixa essència de la vida. Però aparegué, amb això, la inflació monetària. Immediatament després de la guerra la pèrdua del valor de la moneda fou petita —com ja diguérem— i fou considerada plausible després de la magnitud dels esdeveniments. Però vingué l’ocupació del Ruhr, i llavors començà el galopant moviment.

De seguida que la moneda perdé valor, començà l’alça de preus. És un fet científic. Quan la moneda baixa, les coses pugen: és indefectible. De seguida els sous, els jornals, les pensions, les rendes, els estalvis, foren insuficients. Els sous, se solien cobrar cada mes. En aquest període de temps la moneda s’havia depreciat, primer amb una certa parsimònia, després frenèticament. En el moment de cobrar el sou, els interessats reberen un determinat volum de papers mullats que serviren de ben poca cosa per a fer front als preus. Els jornals es cobraven cada setmana: entre dissabte i dissabte la moneda havia perdut el seu valor, els jornals foren pagats amb el paper mullat a què al·ludíem; davant el cost de la vida, la seva insuficiència arribà a extrems d’una inanitat total. Els rendistes constataren que les seves rendes no arribaven per a mantenir-los. Les pensions foren irrisòries. Els estalvis es reduïren a no res. La més gran part de la població del país quedà directíssimament afectada pel procés, a la baixa, del preu de la moneda. El director del Banc d’Emissió —del Reichbank— anà dient dia darrere dia: «Un marc és igual a un marc». Al principi se’l cregueren, perquè el poble alemany té fama de disciplinat i obedient. Per altra part, el fet era tan nou, tan fantàstic i tan desorbitat que no hi havia ningú que tingués l’esperit tan desimbolt per a creure que el fenomen tingués una determinada persistència. «Però, és possible?», deia, astorada i estupiditzada, la gent. Del moment que ho preguntaven, és que tenien, encara, alguna esperança. Arribà un moment, però, que hi hagué, en poques hores, diferències de canvi de tants i tants milions de marcs, que les paraules del director del Reichbank foren considerades una sonoritat grotesca. Totes les esperances caigueren. I llavors es presentà l’inevitable: vendre el que hi havia a les cases. Tots els recursos havien estat esgotats. S’havien creat alguns multiplicators, és a dir, determinats retorns a l’equilibri entre els preus i els salaris. Els multiplicators, teòricament perfectes, no pogueren en la pràctica donar cap resultat eficaç, perquè, tot i que l’organització de l’Estat alemany era considerada molt positiva, la nova situació creà un tal enfarfegament, que la màquina burocràtica no pogué donar l’abast. Em sembla que la realitat fou aquesta: l’Estat, totalment desbordat per la inflació, no pogué donar l’abast. Així començà l’ineluctable: la venda dels objectes familiars per arribar a tenir algun diner per a menjar. Tot hi passà: mobles, catifes, quadres, vaixelles, coberts, robes, joies, col·leccions, pianos, records, tota classe d’objectes familiars. Pels carrers es veien constantment desplaçaments d’aquests objectes carregats en tota mena de vehicles. Jo, que llavors era més jove que ara, vivia al carrer i anava d’una banda a l’altra, vaig veure tants desplaçaments d’aquesta classe que vaig quedar esborronat. Tot era venut de qualsevol manera, sense cap delicadesa, amb l’obsessió de fer successives quantitats de moneda per menjar.

Hi havia sempre compradors, i no pas solament estrangers, que amb l’al·licient del negoci infestaven la ciutat; hi havia també alemanys dedicats a les delícies productives del joc a la baixa. Berlín, ciutat burgesa, nòrdica, confortable, que coneixia, feia dejunis, el tou de la prosperitat, era un dipòsit immens d’objectes avaluables. Alemanya i el nord d’Europa, molt més que Anglaterra i França, són els països que inventaren el confort i la comoditat positiva i agradable. El fet podrà donar una idea del volum fabulós d’objectes que les famílies hagueren d’abandonar. Aquesta situació creà l’ineluctable: una disminució creixent de la capacitat adquisitiva de la població, que produí el natural contracop en les activitats comercials. Les tendes de Berlín deixaren de ser abundants. Aparegueren els racionaments, les llargues cues per a comprar un tros de pa negre o un bocí de vianda. Aquestes cues, vistes sobre les perspectives de la neu hivernal —d’aquell hivern sense foc, ni brasa, ni fum—, són coses que no poden ser descrites per mica de respecte que en la pròpia sensibilitat produeixi la dignitat humana. Hom posà a prova la força de l’espècie humana, que certament és enorme, però que té un límit, molt inferior a la hipèrbole de la fraseologia optimista. La candela cremava de cap per avall. El marc anava baixant a una escala fantàstica. Encara veig, sobre la neu glaçada, els reflexos lluminosos, diabòlics, dels establiments dedicats a la platxèria i els quilòmetres i quilòmetres de carrers immersos en la més negra obscuritat. De cop i volta, els diaris començaren a donar notícies sobre els adolescents que se suïcidaven. Aquestes notícies produïren una gran impressió. Sí, naturalment: aquells impressionants suïcidis produïren més impressió que aquella escola de pintura dramàtica, esqueixada, horrible, monstruosa, que llavors nasqué a Berlín —l’anomenat surrealisme alemany—, que infestà els medis artístics (generalment famolencs) i que fou com ploure sobre mullat. Però en el curs d’aquells mesos, si fos possible d’imaginar el que més afectà el meu esperit i amb més profunditat, fou veure l’ordre, la disciplina, les formes d’impassibilitat, de calma, de silenci, d’obediència, que manifestà en tot moment davant la situació el poble alemany. Hi havia, de tant en tant, alguna vaga, però era ordenada. De vegades, en la cua per a obtenir davant un forn un tros de pa, queia una dona mig morta de fred o de fam. De vegades es veia, pel carrer, un home que, amb els nervis desfermats, delirava. La quantitat de fets diversos de tipus anormal fou incomptable, però les més grans monstruositats no foren res —al meu entendre— davant la mediocre, grisenca, pàl·lida (ho dic pel color de la pell) ordenació del poble alemany. En aquella contenció hi havia massa virtut per a ésser veritat. Sota l’aparença de la impassibilitat, la processó anava per dins. Fou perfectament possible de veure-ho clar quan fou necessari de presenciar la projecció de les masses sobre les oficines del nou partit totalitari, l’escombrada de la meravellosa constitució de Weimar, de les milícies socialistes, dels polítics prussians —homes de ferro—, de la socialdemocràcia teutònica.

En fi, la inflació monetària alemanya arribà al límit final quan per a comprar un dòlar americà calgué posar sobre la taula quatre bilions dos-cents mil milions de marcs. Fou creat el renten-marc. Per assegurar la seva viabilitat, un decret establí una hipoteca sobre totes les riqueses del país: territorials, industrials, comercials i urbanes. Així, per a comprar un dòlar, foren necessaris quatre marcs vint pfennigs. El director del Reichbank, naturalment, se suïcidà.

Josep Pla, Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969)