Josep Pla. El quadern gris. Fragments

 

1918

 

18 de març. — Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al can­tell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure’n una gota.

A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mos­ques i els insectes.

El senyor Josep Gich, farmacèutic al carrer de Cavallers, fou, durant molts anys, jutge de Palafrugell. El recordo, ja vell, com una ombra: era un home pe­tit, amb un bigoti caigut i cremat, car era un gran fu­mador, i uns ulls fatigats, grocs i vermells flotant en una bombolla de limfa. Portava, per estar per casa, un mocador de seda blanca al coll —d’una blancor perfecta. Era polític, de tendència liberal, i a la tertúlia de la farmàcia, que era, sembla, molt viva, hom feia i desfeia. És l’autor d’una observació molt aguda sobre els empordanesos, dels quals deia que tenim una ima­ginació tan exuberant, que confonem les mosques amb les àguiles —la qual cosa és exactíssima.

Personalment, el senyor Gich era, és clar, malgrat el diagnòstic, com a bon empordanès, un home de mol­ta temperatura imaginativa. De tota manera, hi ha un fet que demostra que fou també un home de gran bon sentit.

Un dia se li acostà l’agutzil i amb un gran misteri, a cau d’orella, li denuncià que a fora vila, al molí de vent, havia sorprès un home a sobre d’una dona —o una dona a sobre d’un home, no ho recordo exacta­ment.

—No en feu cas…! —digué rapidíssim i amb un aire profundament seriós el senyor Gich—. No té cap importància i no cal parlar-ne més. Ja comprendreu que podrien haver caigut un sobre l’altre. En el món passen coses molt estranyes…

L’empordanès és potser l’home més absolutament entusiasta i elemental de Catalunya —sempre que l’en­tusiasme no hagi de durar gaire ni de continuar massa hores seguides.

Una de les gràcies més positives d’aquest país és la dificultat que sembla tenir per a no produir en abun­dància el tipus d’home que, a mi almenys, és el que m’empipa més. L’home que m’empipa més és el que parla escoltant-se, el que es mira les puntes de les sabates quan camina, el que es fa dringar els duros i les claus a la butxaca dels pantalons amb un posat de fatxenderia, el que per parlar de les seves coses, inde­fectiblement nímies, insignificants, us crida a part i n’enraona amb un aire de confidència i de misteri, etc.

A l’Empordà —i a tot arreu probablement— el pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la ma­joria pot fer, literalment, el que li dóna la gana. Pot­ser el pintoresquisme es porta la seva moral —sensi­blement distinta de la corrent. De vegades arriba a ésser perfectament visible que davant d’una boutade, d’una gràcia, d’un color, d’una ximpleria, d’un adjec­tiu, la moral falla sobtadament.

Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el senti­ment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.