Josep Pla. El quadern gris. Fragments

1918

18 de març. — Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al can­tell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure’n una gota.

A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mos­ques i els insectes.

El senyor Josep Gich, farmacèutic al carrer de Cavallers, fou, durant molts anys, jutge de Palafrugell. El recordo, ja vell, com una ombra: era un home pe­tit, amb un bigoti caigut i cremat, car era un gran fu­mador, i uns ulls fatigats, grocs i vermells flotant en una bombolla de limfa. Portava, per estar per casa, un mocador de seda blanca al coll —d’una blancor perfecta. Era polític, de tendència liberal, i a la tertúlia de la farmàcia, que era, sembla, molt viva, hom feia i desfeia. És l’autor d’una observació molt aguda sobre els empordanesos, dels quals deia que tenim una ima­ginació tan exuberant, que confonem les mosques amb les àguiles —la qual cosa és exactíssima.

Personalment, el senyor Gich era, és clar, malgrat el diagnòstic, com a bon empordanès, un home de mol­ta temperatura imaginativa. De tota manera, hi ha un fet que demostra que fou també un home de gran bon sentit.

Un dia se li acostà l’agutzil i amb un gran misteri, a cau d’orella, li denuncià que a fora vila, al molí de vent, havia sorprès un home a sobre d’una dona —o una dona a sobre d’un home, no ho recordo exacta­ment.

—No en feu cas…! —digué rapidíssim i amb un aire profundament seriós el senyor Gich—. No té cap importància i no cal parlar-ne més. Ja comprendreu que podrien haver caigut un sobre l’altre. En el món passen coses molt estranyes…

L’empordanès és potser l’home més absolutament entusiasta i elemental de Catalunya —sempre que l’en­tusiasme no hagi de durar gaire ni de continuar massa hores seguides.

Una de les gràcies més positives d’aquest país és la dificultat que sembla tenir per a no produir en abun­dància el tipus d’home que, a mi almenys, és el que m’empipa més. L’home que m’empipa més és el que parla escoltant-se, el que es mira les puntes de les sabates quan camina, el que es fa dringar els duros i les claus a la butxaca dels pantalons amb un posat de fatxenderia, el que per parlar de les seves coses, inde­fectiblement nímies, insignificants, us crida a part i n’enraona amb un aire de confidència i de misteri, etc.

A l’Empordà —i a tot arreu probablement— el pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la ma­joria pot fer, literalment, el que li dóna la gana. Pot­ser el pintoresquisme es porta la seva moral —sensi­blement distinta de la corrent. De vegades arriba a ésser perfectament visible que davant d’una boutade, d’una gràcia, d’un color, d’una ximpleria, d’un adjec­tiu, la moral falla sobtadament.

Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el senti­ment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.

• • •

24 de març. — En tornar de cacera o de passeig, Gori fa cap a la botiga de vetes-i-fils que posseeix al carrer de Cavallers, s’instal·la al seu petit escriptori i es posa a llegir fins a l’hora de sopar. La Pauleta, una seva parenta, despatxa a la botiga i amb la seva veu amable i simpàtica fa els compliments.

Com a lector, Gori és un cas extraordinari. Seria probablement exagerat de dir que li agrada la litera­tura noble, la de sabre o espasí, però és un fet que l’apassionen els llibres fins i delicats, sentimentalment afectats, de moviments excepcionals, amb personatges que no poden agafar les coses si no és amb un paper de fumar —i tot plegat tocat per una mica de lluna.

De les “Confessions” de Rousseau, en diu penja­ments. En canvi, de la senyoreta Heloïsa per amunt, no diguem de les “Rêveries d’un promeneur solitaire”, en té un concepte elevadíssim. Tot el que avui és tin­gut en literatura per fat, insípid i enrarit, sobretot si és donat en forma de fals paisatge, de fals idil·li i de sentiment de cartró, li produeix una satisfacció posi­tiva. A mi, em sorprèn que, a un home tan alt i gros —Gori és un home molt alt i gros—, que beu, a cada repàs, un litre de vinassa de setze graus, tan saturat de bons peixos, de llebres, de conills i de perdius, li agra­din les estampetes evaporades i evanescents.

Avui em deia, al seu despatx, que, literàriament, si hi ha un home equivocat, despistat i mal orientat, sóc jo mateix.

—La literatura —deia— ha d’ésser idealista, fina, excepcional, distingida, ha de sortir d’ací —i men­trestant es posava una mà al cor.

—I per què la literatura ha d’ésser així? —que jo li dic.

—Ha d’ésser així perquè la literatura és per a les estones en què no es té res a fer, en què no hi ha res a pelar, que són les úniques en què pot existir la vaga possibilitat que la gent vulgui distreure’s llegint un llibre. L’home no ha pas estat posat en aquest món per llegir llibres. Desenganyeu-vos… L’únic problema seriós de l’home en aquest món és el de subsistir, o sigui el de guanyar i el de gastar diners. Els homes i les dones dediquem a aquesta qüestió el noranta-vuit per cent de la nostra vida conscient. I potser faig curt. La literatura serà, doncs, sempre una cosa de diumenge a la tarda, que és el moment del dia de la setmana en què es produeix la possibilitat —i això que dic era més cert anys enrera que ara, perquè ara fan cinema— que la gent vulgui distreure’s una estona de la seva obsessió permanent. Si les coses són així, ¿com voleu que la gent s’afeccioni a la vostra literatura crua, descarnada, realista? ¿Com voleu que s’hi afeccioni si està saturada, tipa, del que li propo­seu? La vostra literatura és redundant, terra a terra, vulgar, d’una embafadora obvietat…

—Ja ho entenc…

—Seria una llàstima que no m’entenguéssiu…! —diu amb un engrescament triomfal. I després d’una pausa durant la qual es dissolen en l’aire del petit des­patx les seves riallades sonores:

—Resumim! —diu—. A vós us agrada la litera­tura per cada dia. Això us porta a donar massa im­portància al vostre ofici. Tota la literatura que es fa avui està, per això, tocada de pedanteria. Crec que us faria bé de recordar que el vostre ofici no havia donat, fins fa pocs anys, més que per a entrar a les cases, per l’escala de servei. A mi, en canvi, m’agrada la literatura bona, que és l’excepcional, la que recull sen­timents singulars, vull dir la de diumenge a la tarda, la bonica…

Després sortim a parlar de la seva darrera estada a Barcelona. En el curs dels viatges que com a boti­guer ha de fer a la capital, no deixa mai d’anar a veu­re les millors “funcions” de teatre de cada moment. Quan recorda les últimes que veié, s’indigna, vocifera, perd els estreps.

—Això que facin pagar per veure coses reals, co­ses que passen cada dia, coses que es poden mirar obrint simplement la finestra, és intolerable, indigne… —diu—. No penso pas tornar mai més al teatre. Hi he fet creu.

• • •

6 de juny. — Fins ací li he explicat, molt per sobre, que és l’única manera que m’ha estat assequible, tal com sóc. Tot el que li he dit és veritat. Però no és pas tota la veritat. La veritat, en definitiva —i això és tràgic—, depèn dels mitjans d’expressió, i els meus mitjans d’expressió són escas­síssims. Són limitadíssims. Si li digués que no es pot passar d’ací, mentiria. Però jo, en aquest moment, no puc passar d’ací, si he de mantenir-me en un terreny intel·ligible. Potser algun altre dia li podré afegir alguna cosa més —alguna cosa més que no sigui tan pueril com les que porto escrites. Ara, li completaré l’autoretrat explicant-li com m’agradaria ésser.

Ja deu haver observat que judico les coses per la bonhomia, per la tolerància i el gust positiu d’entendre i comprendre els altres. La mera presència d’un home determinat sobre la terra ja produeix prou gestos d’incomoditat, de protestes entre les persones del voltant, perquè valgui d’augmentar-los amb la pròpia i volun­tària deliberació. Val més mirar de passar desaperce­but o, si vol, senyora, de passar per malla. Això és especialment necessari en països com el nostre, que conté tants d’envejosos, tantes persones que no poden viure per elles mateixes, tants devoradors dels altres. En un moment determinat, em sembla que la millor manera de passar desapercebut seria estar gras, per­què estar gras imprimeix caràcter i dóna un tarannà determinat. Els homes flacs solen ésser precisos, in­fatigables i incòmodes; els homes grassos, per contra, vagarosos, incerts i divertits. Els primers solen actuar furiosament amb el compàs i el regle; els segons ope­ren a ull, amb una gesticulació graciosa i imprecisa. Si estigués gras, em dedicaria, probablement, als pe­tits, insignificants plaers del menjar i beure i aniria cada vespre al cafè a dormir una estona, i entre clu­cull i clucull parlaria, si s’escaigués, amb els meus amics. Diria coses delicades i incertes, coses mig em­bastades, a penes suggerides; tindria un tracte lleuger i imperceptible; faria, com solen fer els grassos, una intranscendent brometa del mort i de qui el vetlla, per tal que el mort pogués arribar a l’altre món alli­berat de l’enravenament de les esqueles i els vius tin­guessin la sensació i poguessin veure amb els seus propis ulls el meu gran fons de bondat i de feblesa. Si algú formulés contra mi alguna impertinència, no m’alçaria ni de la cadira, perquè no hi ha res més incòmode, per a un gras, que alçar-se de la cadira o cadires que ocupa sobre la terra. Sí senyora, sí. La quantitat imprimeix caràcter, la quantitat no pot judi­car-se amb les normes habituals del sentit del ridícul.

És a dir: un home gras consisteix en un ésser que arrossega, ell personalment, una gran quantitat de sen­tit del ridícul ineluctable, inescamotejable, definitiu, que comporta i arrossega la vida. En aquest sentit, un home gras està en condicions excepcionals per a ésser bona persona, per a tenir la vanitat mínima, per a veure el món com un espectacle fatalment injust, es­trany a tota idea d’exactitud i de perfectibilitat impossible.

• • •

1919

25 de gener. — […] A la Biblioteca de l’Ateneu provo d’escriure i no surt res. La meva recalcitrant premiositat arriba de vegades a semblar-me estranya en un corrent literari que conté tants i tants poetes. En primer lloc, jo no he aconseguit mai escriure una poesia. La meva incapacitat, en aquest punt, és tan gran, que ni ho he intentat. Hi ha moltes persones que escriuen la poesia des de la seva més tendra infància, d’una manera gai­rebé inconscient. Se’ls enganxa una musiqueta a l’ore­lla i van tirant de la rifeta. Arriba un moment. però, que la musiqueta —per la raó que sigui— se’ls desenganxa. És per això, sospito, que hi ha tants ex-poe­tes de vint-i-cinc anys —poetes retirats de la poètica. En un país tan copiosament musical, escriure en pro­sa, descriure un qualsevol objecte —un arbre, un bi­goti, un conill—, és més difícil.

El problema literari és d’una enorme complexitat. Si hom se situa, amb una ploma a la mà, davant de la realitat, la primera dificultat consisteix a fer-se entendre. Això és, per començar, molt difícil. La rea­litat densa, confusa, espessa. El problema de la captació d’una realitat densa podria potser formular-se així: fins a on podem comprendre les coses, la realitat se’ns dóna com si tot passés emportat pel més pur atzar. Els moviments dels homes i de les dones són tan varis, sor­prenents, inextricables, diversos, que fan una espes­sor de jungla vegetal. (El coneixement de l’interior de les persones no es planteja, perquè és insondable.) A través de la seva infinita petitesa, servint-se pura­ment de la intuïció, l’escriptor ha de fixar sobre un de­terminat espai de terra, sobre alguna figura concreta, signes que hom creu característics, genèrics, perma­nents, en l’esdevenir informe de la segregació vital. Per a arribar-hi, cal triar, escollir els justos, trobar els signes perfectes, vivents, mitjançant l’adequació dels adjectius als substantius. Com fer-ho? Com sor­tir-se’n? Aquesta és la qüestió —la feina enormement difícil.

Al vespre, al pis, estripo papers dues o tres hores seguides. Sobre un paper quadriculat, lleugerament esgrogueït, hi trobo una frase que em sembla especial­ment pocasolta. Diu així: “Sense gairebé adonar-me’n, alço els braços, les mans i el cap enlaire i obro els punys per tal d’arrabassar un tros de blau…” La formulació d’aquests anhels informes de blau i de cel que Maragall utilitzà en poesia amb resultat eficaç, resul­ten, en prosa, grotescs. Però aquesta frase em recorda els setze anys —la sensibilitat dels setze anys especí­ficament. El fet que un escrit reflecteixi la sensibilitat dels setze anys, dels vint anys o dels quaranta-cinc anys, no l’augmenta pas de valor. Els escrits que du­ren donen una sensibilitat genèrica intel·ligible.

• • •

15 d’abril. — Al cafè, Enric Frigola analitza frases. Diu: Per exemple, la frase: Paquita fou l’esca del pecat és d’un anacronisme total. L’esca s’ha acabat; de llumins d’esca, que feien aquella olor sulfúrica tan desagradable, ja no n’hi ha. Per a estar à la page, hauríem de dir, ara: Paquita fou l’encenedor del pecat. Després hi ha la segona part: aquesta tendència de comparar el pecat, la passió, amb el foc, quin sentit té? Que potser es vol donar a entendre que tot plegat implica un determinat punt de vitalitat i que l’estat de gràcia és el repòs, la indiferència, la mirada bleda i insubstancial? Què vol dir tot això? Vol dir que entre un estat i l’altre no hi ha més que una gradació d’intensitat biològica? Vol dir que per a ésser una bona persona s’ha de menjar fluix i vegetal i beure aigua? Examinar la significació de les paraules amb un cert criteri —diu Frigola— seria molt interessant.

Extret de Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)