Josep Pla

Els mestres de cases dels pobles rurals són, dintre el seu petit ambient, molt importants, considerables. La gent marginal, de fora poble, quan parlen d’ells, diuen, amb una rialleta: «És un paleta de pagès…». Sí, són paletes de pagès, certament, que fan les coses d’una manera matussera, no gaire afinada. Però dintre el seu medi tenen una gran presència, perquè són indispensables. En el secà, no se solen pas fer gaires cases de planta, però s’han de conservar les velles cases, s’han de fer reparacions per mantenir-les i estintolar-les. El refrany: «Qui no tapa la gotera haurà d’arreglar la casa entera» forma part d’un dels set o vuit principis explícits de la saviesa popular. Així, aquests mestres d’obres rurals sempre tenen feina, són tinguts per homes de números i de paper i llapis, solen tenir quartets i gaudeixen del respecte universal, com totes les coses difícils d’escamotejar.

El campanaret, dins Els pagesos (Barcelona: Destino, 1968), pàg. 290

ℵ

Quan els mestres de cases, els paletes de pagès, portaven en el seu pensament formes i mides belles, les cases de pagès sortiren perfectes. Ara que els mestres de cases han perdut les nocions elementals d’aquestes coses, les masies, que es construeixen sempre massa altes, són pures baluernes. El gust —el bo i el dolent— és sempre cosa dels altres, és la incidència sobre un estat d’informació, d’una força externa.

El pagès i el seu món (1952)