Josep Pla

—Valga’m Déu! Potser cap poble del món no ha arribat a crear, en relació al Nadal, una cosa tan graciosa, tan popular, tan fina com els nostres pessebres, res que s’hi pugui comparar. ¿Com és possible que vostè, que no és un foraster, pugui tenir el més lleu dubte sobre aquestes coses? A Barcelona aquestes tradicions es conserven encara vivíssimes. Ja sé que la vida moderna té un sentit contrari, que els pisos són cada dia més petits, que arribarà un moment que no hi cabran més que símbols (els símbols es poden fer a mida), que és impossible de fer res, dintre dels seus límits, que no sigui l’estrictament habitual. Per altra part, fa molt pocs anys encara, fer un pessebre modest no valia res; les figures, el suro, la molsa, el ramatge, no costava cap cèntim, i ara tot val un dineral. Però això no desvirtua pas el fet que un pessebre sigui la construcció més fascinadora, més curiosa, més divertida i humana que per aquestes festivitats es pugui realitzar.

Josep Pla, «L’arbre de Nadal», dins Les hores, OC XX (Barcelona: Destino, 1971), pàg. 494

Mots nadalencs a RodaMots