Josep Maria Llompart
Hi ha mots,
sobretot si són topònims,
que us velluten la boca de melassa
com si fossin mansois i suburbans
caramels de cafè amb llet.
Heus ací (posem per cas) Coma-lo-forno.
Dessota cada «o» hi ha un balneari
ple d’humitat com una vella estampa,
amb tot de noies
vieneses i tuberculoses,
o qui sap si una donzella druida
que canta l’ària de Bellini
enmig d’un devessall de flors boscanes.
Estimeu els topònims
—quin goig de dir «topònim»—,
rabegeu-vos
dins la saba i el suc dels bells topònims.
Somiareu geleres
i cels ennuvolats, i antigues gestes,
i pirineus, i estanys, i mossèn cinto
verdaguer, i la petja del diable,
i boix grèvol, nadals, un almogàver,
i direu algun mot en aranès.
Creieu-me:
sigueu civils, civilitzats, ben casolans.
Pronuncieu,
vora la llar dels avis,
amb molta nit, l’esposa, la fillada,
les tendres figuretes del pessebre,
plens de beat enyor, Coma-lo-forno
(3.032 metres).
Potser aconseguireu
oblidar dolçament moltes coses.
Josep Maria Llompart, La Terra d’Argensa (1972)
Comentaris recents
boga
Amb la boga, arribem a plantes d'aiguamolls, amb a...
vímet
Crec que avui és pertinent recordar-nos de Gata d...
espart
"És més fals que una corda d'almasset". Enric Va...
espart
Amb l'espart a Palafrugell se'n fan cofes...
espart
En grec àtic i en grec modern sparte és...