Josep Maria Llompart
Hi ha mots,
sobretot si són topònims,
que us velluten la boca de melassa
com si fossin mansois i suburbans
caramels de cafè amb llet.
Heus ací (posem per cas) Coma-lo-forno.
Dessota cada «o» hi ha un balneari
ple d’humitat com una vella estampa,
amb tot de noies
vieneses i tuberculoses,
o qui sap si una donzella druida
que canta l’ària de Bellini
enmig d’un devessall de flors boscanes.
Estimeu els topònims
—quin goig de dir «topònim»—,
rabegeu-vos
dins la saba i el suc dels bells topònims.
Somiareu geleres
i cels ennuvolats, i antigues gestes,
i pirineus, i estanys, i mossèn cinto
verdaguer, i la petja del diable,
i boix grèvol, nadals, un almogàver,
i direu algun mot en aranès.
Creieu-me:
sigueu civils, civilitzats, ben casolans.
Pronuncieu,
vora la llar dels avis,
amb molta nit, l’esposa, la fillada,
les tendres figuretes del pessebre,
plens de beat enyor, Coma-lo-forno
(3.032 metres).
Potser aconseguireu
oblidar dolçament moltes coses.
Josep Maria Llompart, La Terra d’Argensa (1972)
Comentaris recents
mestre de cases
No descarteu que no estigui relacionada amb l'expr...
mestre de cases
Segons Trinidad Escudero Alcamí, que ha estudiat ...
mestre de cases
... allò semblava un sarau de dàlies. ???...
mestre de cases
—Espavila’t, perquè aquest ...
paret seca
I quan plou a Mallorca com en diuen de la pedra en...